Font: VICTOR PÀMIES I RIUDO
La victòria de Trump ha causat molta preocupació. Segurament més a Europa que a Amèrica, i segurament més entre les generacions que estan al voltant dels boomers i d’aquestes cap endavant. Hi ha un rebuig, una no acceptació del que han votat la majoria d’americans…
Desconec la composició d’edats, de gènere, nacional, socioeconòmica dels grups contraris al resultat de les eleccions americanes. Tinc clar, però, que molts dels que han viscut un dels millors períodes de la història, les tres dècades posteriors al final de la II Guerra Mundial i fins i tot la dècada dels 80 i els 90 del segle passat, al que es coneix com a Occident, formen part dels que diuen lluitar per evitar situacions com la victòria de Trump als Estats Units.
A Espanya, estan ben representants per l’establishment que s’aferra a la idea de salvar i perpetuar, específicament, el règim del 78, ignorant que els temps canvien i que res és etern. S’adonen que hi ha una majoria de joves que no tenen consciència del que va ser el franquisme ―alguns no saben ni qui va ser Franco― i tenen la il·lusió que celebrant cinquantenaris de la democràcia a Espanya i coses per l’estil (veure el post anterior, “2025: Celebració del 50è aniversari de… De què?” del 19 de gener de 2025), faran que les generacions joves comparteixin la seva visió de la vida i del món. Penso que la cosa no anirà per aquí…
L’altre dia, mentre anava en cotxe, vaig escoltar en Jordi Basté, escandalitzat pels resultats d’una enquesta contestada per joves britànics, segons la qual, crec recordar que el 60% dels mateixos eren contraris o no creien en la democràcia i, em sembla que va dir el 40% ―em disculpo si la xifra no era aquesta, però, en qualsevol cas, era cridanera― eren favorables a la dictadura.
Posteriorment, he escoltat joves catalans en el mateix programa, que desconeixien què va ser l’holocaust nazi ―confonent-lo algun d’ells amb algun element o personatge de Harry Potter― i que no eren capaços de dir cap nom de camp de concentració.
Tinc la sensació que si es posés la meitat d’èmfasi en analitzar i mirar de comprendre el perquè passa això, les causes del que acabo d’esmentar ―com a mostra representativa d’una realitat canviant que es nega― en lloc de reaccionar com veritables hooligans contra els que voten el que ni agrada ni s’entén ni es vol analitzar objectivament, o contra els que, desconeixent els diables de la història, qüestionen “el sistema” (el règim del 78 és una variant ―molt millorada, segur, però una variant― del règim del 39), s’estaria en millor posició per afrontar el futur.
Fa temps que, des de lluny, veig com es van prenent decisions que tenen com a resultat la minva, quan no la desaparició de les humanitats, de la història, de la literatura, de la filosofia, de l’ètica, del currículum escolar. Les ocurrències de la “progressia caviar benestant”, governant o ridiculitzant des d’una pretesa ―i falsa― superioritat moral, els que les trobem inacceptables i/o ridícules o simplement bajanades per acontentar la parròquia, aquestes iniciatives “modernitzadores” han acabat emplenant hores d’escola amb continguts que, a banda de desplaçar els fonamentals per a la formació d’éssers humans, tenen altres efectes que després sorprenen i irriten els autors materials d’aquest despropòsit. El resultat el seguirem veient en successives eleccions europees, nacionals i subnacionals i, en el cas de Catalunya, n’estic segur, amb un més que previsible creixement de vots d’Aliança Catalana.
Un bon amic mexicà, d’origen jueu, que té uns pocs anys més que jo, sempre em diu que aquesta nostra generació que, a Occident, al contrari que la dels nostres pares i avis, no hem hagut de patir directament cap guerra ―bé, els americans Corea i Vietnam―, hem gaudit del major benestar de la història. Globalment parlant, és clar. Com ho tindran els nostres fills i nets? Ho tindran diferent. Com deia, res és etern i tot canvia. I ni els podem desqualificar globalment per no saber la història que els nostres il·lustres governants han decidit que no cal ensenyar, ni els podem jutjar des de la comoditat i benestar assolits durant el règim del 78. Des de l’establishment és molt fàcil demonitzar, quan no insultar, els votants de Trump, de Melloni, de Le Pen o de qui amenaci el seu benestar. Aquests votants consideren que precisament aquest establishment, es digui Kennedy, Arnauld, Agnelli, Florentino Pérez, Oliu o José María Aznar o Felipe González o Joan Carles de Borbó, és el que els ha portat o els està portant a la marginalitat i la precarietat.
Quan escolto ―és només un exemple que tinc present perquè només escolto alguna estona tertúlies d’en Basté a RAC1 i el trobo molt representatiu― Màrius Carol, i a partir d’ell projecto el segment que representa, em demano si el que els hi preocupa és assegurar la pervivència del que consideren una democràcia ―el règim del 78 ho és, això sí, tremendament delmada i atrotinada― o consolidar un sistema dirigit cada vegada per menys persones, per una minoria cada vegada més minoritària, que són els que controlen de veritat els diners i el poder al món. Prefereixen ser cua d’aquest lleó que acabarà devorant tot el que hem conegut ―per exemple, l’Estat del Benestar―, que cap de ratolins que han de ser exterminats en nom del “bé suprem”, és a dir, de l’establishment.
_________________________________________________________
Sí, Raúl. Tens molta raó. Tres cercles concèntrics com a màxim. L’individual, el format per quatre, cinc, deu persones que ens esforcem per compartir valors que creiem valen la pena i, un tercer ―o no― que vindria a ser una extensió del segon.
Si el primer no està ben treballat ―aconseguir estar bé amb tu mateix― ni el segon, ni el tercer, ni els que hi voleu afegir, et resoldran el que només depèn de tu. I si no t’hi aproximes, no estàs en condicions d’aportar valor afegit real. Ni a tu, ni als altres.
El soroll exterior, massa distracció amb temes com l’exposat en el passatge anterior, poden desviar-te del teu camí. I això no és bo per a ningú…
_____________________________________________________________
Font: BUSSINESS INSIDER ESPAÑA
Transcorreguts tres mesos, dos-cents vint-i-quatre morts i tres desapareguts, Mazón no dimiteix. Obvio la consideració ètica. Em limito a comentar que l’estètica és repugnant…
El règim del 78 no és una democràcia homologable. Però diria que els resultats electorals, ara per ara, no s’han falsejat. Diria. Així, els valencians, doncs, tindran l’oportunitat el 2027 ―si no s’avancen les eleccions― d’expulsar qui no sembla tenir ni ànima, ni consciència, ni vergonya, ni sentiments ni entranyes. O… no! Ja es veurà. Tinc clar que el poble no s’equivoca quan vota i que cada poble té els governants que es mereix.
______________________________________________________________________
Timothy Snyder
Llegeixo que “el problema del Partit Demòcrata (dels Estats Units), com el de tot el centre polític a Occident, no són les idees, sinó la pràctica: fins a quin punt tothom percep la distància entre els discursos que fa quinze anys que critiquen els excessos del poder econòmic i la nul·la intervenció dels polítics que han governat per domar aquest poder mentre recomanaven els llibres d’Snyder. Com a bon historiador, Snyder estarà familiaritzat amb la tesi de Walter Benjamin, segons la qual, darrere de tot feixisme, hi ha una revolució fallida. I en el liberalisme social o la socialdemocràcia que defensa Snyder, la revolució fallida ha estat justament el marge positiu del govern que, mentre amb una mà ha defensat l’afebliment de totes les fronteres i diferències identitàries, amb l’altra ha anat canviant activament les lleis i les regulacions per afeblir la sobirania econòmica de la classe mitjana, com si una cosa i l’altra haguessin d’anar de la mà. És normal que la reacció capitalitzada per la dreta aprofiti els resultats de la pràctica per desprestigiar la credibilitat del fons del paquet intel·lectual sencer. Si el liberalisme vol reanimar-se, no n’hi haurà prou amb explicar la història de les seves virtuts i fer una crítica negativa al postliberalisme. Seria molt més efectiu començar amb una bona història dels fracassos propis i una articulació positiva del que s’hauria de fer diferent” (Els límits de l’intel·lectual antitrumpista. Joan Burdeus. Núvol).
Una autocrítica que els partits clàssics de l’espai centrista ―des del centre-dreta fins el centre-esquerra― que van gestionar positivament l’equilibri Estat-mercat entre 1945 i 1973 ―en el cas d’Espanya, el conglomerat indiferenciat UCDPPPSOE del règim del 78― no tenen la més mínima capacitat de fer, i això els portarà als peus dels cavalls dels populismes, generalment d’ultradreta i, en algun cas, potser, d’ultraesquerra.
______________________________________________________
Al Perelló, la Festa Major és al gener, per Sant Antoni, i a l’Ametlla de Mar, per la Candelera, al febrer. A Ascó, la Festa Major és a l’agost, però les festes de Sant Antoni duren quatre dies, són ancestrals i reconegudes com a Festa patrimonial d’interès nacional per la Generalitat. Una cosa semblant passa a Vilanova i la Geltrú. La Festa Major és al juliol, però per Sant Antoni hi ha una mena de Festa Major d’hivern.
En el meu imaginari, les festes majors són a l’estiu. Moltíssimes a l’agost, moltes per la Mare de Déu d’agost (quan a les set ja és fosc). Altres, com les de Barcelona i Tarragona, en la frontera estiu/tardor. Però la sensació, la meva personal almenys, és estiuenca.
Tinc la idea que molts pobles que celebren la Festa Major a l’hivern han anat desenvolupant també festes majors a l’estiu, sense perdre les de l’hivern. “Toco d’oïda”, no he comprovat que aquestes sensacions corresponguin a la realitat.
En qualsevol cas, al que ara és el meu poble, El Perelló, la Festa Major és a l’hivern, per Sant Antoni, durant la “setmana dels barbuts”, la setmana que té fama de ser la més freda de l’any, i a fe de Déu que enguany n’ha estat de freda.
He gaudit participant de moltes de les activitats de la Festa Major del Perelló i també de la processó nocturna de la Candelera, a la Cala. Impressionant. Les flames de les atxes, el repic dels tambors, els quintos portant la Mare de Déu, la silueta de la qual es dibuixava en un cel il·luminat pels estels i una alineació excepcional de planetes…
M’han explicat que la Festa Major del Perelló es celebra per Sant Antoni perquè antigament coincidia amb la fi de la collita de l’oliva a punt de produir oli, i els pagesos disposaven de diner fresc. Suposo que deu ser cert, però si no e ben trobatto. Em sembla bonic.
El dia de Sant Antoni Abad, el 17 de gener, amb la Romina vàrem baixar al poble. El dia era gris i fred. Però la gent no es va quedar a casa. Eren al carrer. La majoria, entre mudats i molt mudats. Moltes façanes estaven englanades amb imatges de Sant Antoni Abad al peu de les quals es podia llegir “Patró del Perelló”. L’Agrupació Musical l’Emburgada, el Sr. Bisbe de Tortosa, Monsenyor Sergi Gordo, l’alcalde Samuel Ferré, la corporació municipal, membres del riquíssim teixit associatiu del poble, ciutadans… varen anar cap a la zona del poliesportiu, on va començar la cavalcada dels Tres Tombs, que va finalitzar davant l’Església. Allà, el Sr. Bisbe va beneir els animals ―també al Brownie― i, a continuació, Missa Major en honor de Sant Antoni Abat, predicada pel Sr. Bisbe i cantada per la coral Santa Llúcia. Feia més fred a dins l’Església que a fora al carrer, que en feia molt!
Els Antonis i les Antònies del poble es van fer una foto grupal al Coll de les Forques. Un lloc interesant per comprendre que la Guerra dels Segadors va més enllà de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 front les tropes de Felip V de Borbó.
El 1640, ja en el decurs de la Guerra dels Segadors, El Perelló va ser assaltat per les tropes de Felip IV de Borbó a les ordres del marqués de los Vélez que, lluny de ser el cap d’una banda de narcotraficants “latinos”, capitanejava una banda de castellans ―potser menys honorable que les de narcos― tan primaris i execrables com els que van anar amb el crucifix a espoliar i violar els “latinos” encara no 200 anys abans, amb l’excusa d’evangelitzar-los. La història explica que 13 perellonencs van resistir durant un dia l’atac dels salvatges borbònics castellans i finalment varen ser penjats. Quedi clar que El Perelló forma part de la Catalunya abandonada per la cada vegada més gran Barcelona metropolitana, però que és Catalunya i que el poble va patir com van patir tots els catalans.
El matí va acabar amb una ballada de sardanes, de la jota del Perelló amb protagonisme per les pubilles i els hereus. Tinc la impressió que haver conservat aquesta tradició, fomenta ―si cal― la implicació del jovent amb la celebració comunitària i ajuda a no perdre les essències de la Festa Major. Abans d’anar a dinar, el vermut de Festa Major.
La festa literària, “la darrera” i la festa del calmant, per a mi mereixen capítol apart. Mar Grifoll i Jordi Gómez al principi de la festa literària, van protagonitzar “Diàlegs de cos i so”. Una combinació impactant
de recit de poemes, so, diria que de tiorba, i teclat i dansa contemporània. La “darrera” i la festa del calmant, dues manifestacions interessants de cultura popular. Costa d’imaginar una festa del calmant en ple estiu. De fet, sempre m’ha xocat la combinació de cremat i recitals d’havaneres en ple estiu. Aquestes begudes escalfen. Són d’hivern.
Ara ja sé el que és una festa major en ple hivern. Alguna part molt profunda del meu ésser, va connectar molt bé amb l’energia que transmetien els actes de la festa i, sobretot el gaudi i la felicitat de la gent, contenta i orgullosa de les seves festes i el seu poble. El Perelló és un poble viu, ple de vitalitat i d’energia. L’impacte de la globalització, no cal dir que hi és. Però ha fet menys destrossa que a les grans urbs. La humanitat trobo que es palpa millor en el local que en el global.