LEO 13 ANYS
FONT: EL LITORAL
Una diferència important, molt important, entre Maradona i Messi és que Diego va guanyar la Copa del Món de futbol amb Argentina, i Leo no. S’ha especulat molt sobre la qualitat global dels seleccionats que van acompanyar a Diego i Leo, respectivament. Personalment, no m’he sentit mai atret pel debat sobre quin dels dos haurà estat millor. Està clar que el caràcter d’un i altre no tenen res a veure i potser -potser- la tècnica de Leo és superior, i la força de Diego, de posar-se l’equip a l’esquena i anar a per totes, ha estat inigualable. Però no és aquest el tema.
El tema, el corol·lari dels dies que he passat recordant i revisant dades per escriure aquests posts, m’han portat a la ment quelcom que al Barça no hem sabut mai fer bé.
Es podrà dir que el cas de Maradona no és el millor exemple per jutjar com de malament acomiada el Barça als jugadors més grans de la seva història, amb dignes excepcions com l’emotiu adeu a Xavi. Valgui com exemple del que comento, la sortida del grandíssim Johann Cruyff per la porta del darrere del club. El Barça no sap estar a l’altura de les circumstàncies en aquests casos. Una altra cosa és que després l’estructura del club, i no només en els llocs més vistosos d’entrenador o director tècnic -amb molts altres de l’estructura esportiva- recuperi molts jugadors i mantingui el vincle.
Però on vull anar a parar, és a Messi. Jo m’estimo el Barça, i estic i estaré infinitament agraït a Leo per les hores de gaudi i felicitat que m’ha proporcionat i ens ha proporcionat, no només als del Barça, sinó als amants del futbol de tot el món.
No he seguit d’aprop la selecció argentina en els últims temps. No sembla però que, ara mateix, tingui un dels millors equips de la seva història. Però tenen molta ambició i “gana” de títols, un equip tècnic amb molta experiència, se saben sacrificar i juguen en equip, com un equip, amb alguns jugadors de molta qualitat, com els migcampistes. Les ganes de Leo de no retirar-se sense un gran trofeu amb la selecció del seu país, poden marcar la diferència. Certament, tindrà 34 anys, en la Copa Amèrica 2021, i 35 anys en el Mundial de Qatar 2022. Però si hi ha alguna opció -i, lògicament. si aquest és el seu desig-, li hauríem d’haver facilitat la sortida del Barça l’estiu passat i si encara ho podem fer, fer-ho en el mercat d’hivern -difícil per la situació de transició en el govern del club- o a la primera finestra d’oportunitat. Per què?
Molt senzill. En primer lloc per la gratitud infinita que li devem i perquè li correspon a ell i no al Barça, decidir com vol acabar la seva carrera. En els últims anys, hem pogut gaudir del millor equip de futbol de la història del Barça i un dels millors de la història del futbol mundial. Però a la vida tot s’acaba. Ara tenim un equip en reconstrucció. La bona notícia -i el que diré ara dependrà de què no ens equivoquem triant el proper president i Junta Directiva el proper 24 de gener- és que podem recuperar tot el que s’ha destrossat des de la sortida de Laporta del club. Però això trigarà uns anys. Anys en els que no tenim dret a impedir a Leo que si vol anar al City amb el seu -i nostre- estimat Pep Guardiola, o al Bayern o a qualsevol dels equips grans madurs i amb projecte consolidat, hi vagi. Si té opcions de guanyar algun títol important amb l’Argentina o simplement vol gaudir jugant el millor futbol, no li podem negar que aprofiti al màxim les seves possibilitats i optimitzi el seu nivell, integrant-se en un d’aquest equips.
Messi ens ho ha donat tot, i ara no és el moment de demanar-li el sacrifici que suposa acabar la seva carrera esportiva en un equip que pot necessitar, almenys, dues temporades, per brillar i tornar al màxim nivell. Insisteixo, excepte que aquest fos el seu desig.
Al Barça tenim moltes virtuts. “Ser del Barça és el millor que hi ha”, cantem al Nou Camp. Però no sempre sabem tractar bé a qui ens ho ha donat tot i més. Leo fa 20 anys que el tenim a casa. Està amb nosaltres des que tenia 13 anys. Posem-li fàcil, deixem-lo fer el seu camí, el millor per a ell, i centrem-nos en refer un gran equip. Seria molt egoista per part nostre, pretendre involucrar Leo en aquesta tasca, a costa del seu final de carrera. I estúpid, perquè el futur no
LEO 33 ANYS
FONT: SEMANA
pot pivotar al seu voltant. Això no impedeix lligar un contracte de per vida, de manera que quan pengi les botes, torni a la Masia que ha de tornar a ser la millor escola de futbolistes del món, després de que el “nuñisme 2.0” hagi provocat la seva degradació extrema.
No serà fàcil, però com que somiar és gratuït, m’encantaria veure Leo aixecar amb l’albiceleste, el bonic trofeu de la Copa del Món el 2022 o, com a mínim, la Copa Amèrica el 2021. “De desagraïts l’infern n’és ple”. Per sort, Bartomeu ja és història, no l’imitem en les seves pitjors facetes!
Totalment d’acord amb tot, Josep M ! I m’hagués agradat acomiadar al Leo a casa, amb l’estadi ple i corejant el seu nom. Gràcies per tot, Leo!
Moltes gràcies Quim! Hagués estat fantàstic, que així hagués estat!