ELOGI DE L’AMISTAT

“Descentrat. Deixa de viure capficat en tu mateix i els teus problemes. Pensa en els altres, entrega’t, estima’ls i dona un major sentit a la teva vida...”.

Últimament, bona part dels amics més pròxims han anat celebrant els 60 anys de vida. Jo també, l’estiu passat. No pas tots. Tinc molt bons amics més grans i algun més jove. Però la majoria estem al voltant dels 60 i diria que a bona part de nosaltres ens ha fet reflexionar en un sentit o altre.

Fa pocs dies vaig tenir el plaer d’assistir a una celebració que, inicialment, era una festa diferida dels 60 anys d’un dels meus millors amics, per no dir l’amic de l’ànima. Persona humil, sincera i entregada als altres que, de forma molt minimalista i discreta, és elegantment hedonista.

L’escenari de la celebració s’adia amb aquest discret bon gust i amb la capacitat d’apreciar els petits plaers. Simplement diré que vàrem menjar molt bé en un dels temples de la bona cuina i que, més enllà d’aquest petit detall de bon gust, un quartet de corda va regalar-nos 45 minuts de connexió amb la bona música i que cadascun dels convidats ens vàrem trobar damunt del plat un escrit, l’última pàgina del qual era un manuscrit personalitzat, entranyable i inoblidable. Segons el criteri de l’amic, allà no hi sobrava ningú, ni hi mancava ningú que per raons de força major no hagués pogut venir. Començant pel seu pare -persona que estimo i al que li dec que el meu fill gran no morís durant el part o nasqués amb greus seqüeles neurològiques- que té 93 anys i la seva salut no li permetia acompanyar-nos.

El que des de fa dos anys havia de ser una celebració de 60 anys, durant aquest temps ha anat evolucionant i va acabar sent un homenatge d’en Joan a tots nosaltres. Fonamentalment ens volia dir que ens estimava i ens va expressar per escrit i verbalment el seu agraïment. No estava previst que parlés, propòsit agosarat per a algú comunicatiu, entusiasta i de verb fàcil. Volia que arribéssim, compartíssim taula, concert de música clàssica i, sobretot, gaudíssim els uns dels altres i ens enduguéssim el seu regal escrit. Auster i elegant. Bon gust expressat amb senzillesa. “(…) La celebració consisteix en la nuesa del que conté aquest escrit”, ens va deixar escrit.

Afortunadament va parlar i, afortunadament, un dels presents, en nom de tots, va expressar el nostre agraïment i la nostra estima: “Joan, tu ens estimes i estàs agraït per tenir-nos d’amics. Nosaltres també, i molt!!!”.

La tria dels presents, va ser molt pensada: “Els amics els tries. La família no”. Els amics hi estàvem tots convidats, la família no tota. Acte de sinceritat valenta!

No cal fer 60 anys per fer balanç de la vida, d’una part d’ella o dels episodis de la mateixa que per una raó o altra, tenim més presents o sentim que ens han marcat més. En més d’una ocasió m’he referit a què ja m’agradaria ser capaç de viure en present i no m’he perdonat la meva tendència excessiva a mirar enrere i a “planificar” el futur! La síntesi que va fer en Joan en el seu escrit al respecte, m’ha fet pensar:

“(…) Quan he mirat enrere he vist el trajecte. Se’m fa difícil admetre el fil continu que ens presenta la mirada sobre la pròpia vida, coneixedor com soc de les meves ensopegades, dels meus dubtes, dels meus oblits, de les meves ficcions, de les meves febleses, de les meves decepcions, de les meves equivocacions. Probablement un sentit intel·ligent de supervivència que consisteix en ser benvolent amb un mateix, permet guardar en la capsa dels records una visió indolent dels fets i del conjunt d’èxits i fracassos. Així doncs, admetent les limitacions necessàries, he fet una petita síntesi d’allò que puc haver contribuït a construir, d’allò que se’m pugui atribuir com a valors personals, i de quins objectius i pensaments han guiat el meu pas fins ara per aquest món. Vaja, allò que en diem la petjada i les conviccions.

No tinc la pretensió ara mateix, d’avorrir amb un repàs de la meva segurament vulgar trajectòria vital, ni elaborar un catàleg de virtuts per satisfer la meva vanitat. No pretenc cap acte d’autocomplaença.

En tot cas, pretenc un acte d’humilitat (…)”.

Sana enveja, estimat amic! Tots m’ho heu dit, m’ho dieu i teniu raó. M’ha mancat massa aquest “sentit intel·ligent de supervivència que consisteix en ser benvolent amb un mateix, permet guardar en la capsa dels records una visió indolent dels fets i del conjunt d’èxits i fracassos”. Pitjor, he oblidat els “èxits” -els he volgut arxivar per sentir que per obtenir-los vaig pagar un preu personal i familiar excessiu, que encara estic pagant fins no sé ben bé quan- i no soc prou benvolent amb mi mateix, ni indolent, per arxivar del tot les ensopegades i els errors.

Molt a aprendre de tu, estimat amic. Molt!!! Ens deies també:

“Vull començar per manifestar que allò que més intensament ha marcat el meu camí, ha estat l’amor. He estimat, sincerament. De vegades equivocadament, de vegades injustament, de vegades silenciosament, sovint encertadament, maldestrament en massa ocasions, sempre tossudament. I en això consisteix el meu capital vital. En haver tingut el privilegi de poder estimar, i la immensa sort d’haver estat estimat.

I per aquest fet precisament sou en aquesta festa. Perquè sou fruit de l’amor en la meva vida. I sou la font d’aquest amor en la meva vida, també en sou els destinataris d’aquest amor. Sou aquells que heu deixat una empremta d’amor inesborrable en la meva vida. Aquells amb qui he pogut compartir un amor esplèndid que no creix en la renúncia com es diu tantes vegades, sinó en el donar-se.

De vosaltres he rebut la fortalesa emocional que m’ha donat l’empenta per arribar fins aquí”.

Com podíem quedar-nos callats i no dir-te alt i clar: GRÀCIES!

Dono fe que t’has passat la vida estimant i donant gràcies. Quin privilegi haver pogut compartir tantes i tantes coses amb tu. En Miquel ho va sintetitzar bé: gràcies a tu i gràcies per existir i donar-nos l’oportunitat d’estimar-te!

Inspirat pel moment vital difícil del teu pare de 93 anys, has sentenciat amb un estil literari envejable, un dels principals dilemes que tenim els que anem navegant per la vida:

“No hem après encara a viure, quan tot ens porta a aprendre a morir. Cruesa que no ens permet acomplir el viatge imperfecte que emprenem pensant sempre en el futur, per morir pensant en el passat. Extremada ironia, aquesta, en un present que sempre se’ns fa impossible de retenir”.

Què difícil d’aprendre l’ofici de viure! Què difícil per a alguns -clarament per a mi, com he dit- viure i gaudir del present, sempre dibuixant futurs incerts o rememorant passats innecessaris…

Espero que ens quedin uns quants anys per aprendre junts, l’un de l’altre i dels que ens envolten, i per seguir estimant-nos i estimar.

Aquest post ha estat inspirat per fets recents vinculats amb en Joan i a un altre amic estimat. No és que no en tingui més. Algun més -no pas desenes si parlem “d’amics, amics”- en tinc. Però tinc al cap fets recents que són els que em porten a fer aquest escrit que ha acabat sent -sense que aquesta fos la idea preconcebuda- de reconeixement i d’agraïment. Amb en Joan i… Punts suspensius, misteriosos, que simbolitzen perfectament un  -un altre- estimat amic enigmàtic, sempre present quan cal, discretament desaparegut quan no cal i amb una intensa presència en els últims dies, una mica difícils de viure per a mi per causes sobrevingudes.

A tu, amic enigmàtic, no t’he vist mai fer un discurs, ni he llegit cap escrit personal teu. Em costa imaginar-te fent un discurs, un parlament. No pas per manca de capacitat sinó per la teva necessitat vital de passar inadvertit. Vius feliç en la “penombra” i l’anonimat. Un dret inalienable que tens, que en la nostra societat porta a alguns a malfiar. Com si qui no vol protagonisme ni visibilitat, necessàriament hagi d’amagar coses inconfessables!!!

Intueixo que tens una capacitat extraordinària d’expressar-te -també- per escrit. No desvetllaré pas qui ets. No t’agradaria gens. No crec pas que llegeixis aquest escrit. La connexió amb tu es produeix en el tête à tête, en la distància curta. En aquella en la que, com qui no vol la cosa, ens hem fet confessions entranyables, serioses i divertides. Tots dos som del 58. Entre moltes altres coses, això ens forneix moltes coincidències, ens aproxima i fa, juntament amb una afinitat a voltes sorprenent, que ens apreciem i, diria  que mútuament, ens admirem. I ja té mèrit que amb les misèries que arrossego em dispensis tanta atenció.

Sempre hi ets amb una sensibilitat delicada, una intel·ligència fora de mida i una capacitat d’intuir-me i d’entendre’m -malgrat som més diferents que la nit i el dia- que mai et podré agrair prou. Com amb en Joan, a tu també t’estimo i sempre t’estaré agraït. Ets el més gran confort en els moments difícils i exemple del valor de l’amistat veritable.

Vaig gaudir molt el dia que us vaig ajuntar per dinar i vaig compartir taula amb vosaltres dos.

Em sento realment afortunat de tenir-vos com amics i el moment és idoni per encarnar en vosaltres aquest elogi sentit de l’amistat.