EL FINAL DE VIDA DE L’ÀLEX SUSANNA POCS DIES DESPRÉS DE LA MORT D’EN FERMÍ PUIG

PUNTA DEL FANGAR. DELTA. 19 de maig de 2019

Estimat Àlex, aviat ens deixaràs per anar a trobar a l’amic comú Fermí en aquell lloc que imagino només difusament.

Avui, 26 de juliol, a quarts de dotze del matí, m’ha trucat la Núria i m’ha dit que et van sedar ahir, cap a les 8 del vespre. La notícia, malgrat esperada, m’ha entristit molt. En el teu cas, m’ha passat quelcom que m’ha succeït en algunes altres ocasions. Em vaig acomiadar de tu dijous 11 de juliol, a casa vostra, a Gelida, però he viscut un llarg acomiadament, que va començar el 20 d’octubre de l‘any passat quan em vas trucar des del meu estimat Hospital del Mar, després de rebre la mala notícia de la teva malaltia. Nou mesos són una nimietat insultant quan són els que et queden de vida, però, en termes d’acomiadament, suposen un llarg adeu. Llarg, però bonic i entranyable en el teu cas, perquè ens ha permès parlar obertament de la vida, de la malaltia i de la mort, gairebé sense restriccions. Moriràs acompanyat de la Núria, dels teus tres fills, de germans i altres familiars, a casa i sense dolor físic. A saber quin tipus de dolor et va envair en les llargues nits d’insomni que han complementat els dies de les últimes setmanes. Però moriràs bé, perquè les persones morim com vivim.

Durant aquells dies d’octubre, poc després de saber que tenies aquest maleit càncer que quan treu el cap, ja s’ha estès per massa òrgans del cos, vaig parlar amb en Joan Oliveras, el teu amic i company des que ben petits anàveu a escola i també amic estimat per ambdós. No fa gaire, en Joan em va recordar que li vaig dir: “l’Àlex no passarà de l’estiu vinent”. En Xavier Roig, l’Albert Carné i en Marcel Riera varen ser algunes de les primeres persones que recordo que em van trucar ―o el tema va sorgir en el decurs d’una trucada per altres qüestions―per compartir, astorats, la mala notícia.

Des d’aleshores, vàrem anar comentant també l’evolució de la teva malaltia. La Dra. Clara Montagut, la Clara, familiar vostra i el Dr. Joan Albanell, em van posar al cas de quina era la situació clínica. Dos grans oncòlegs que vaig conèixer quan vaig estar en aquell hospital i que aprecio de tot cor. Parlant de cors, la Clara tenia el cor ben dividit entre la Dra. Montagut i la Clara, la vostra familiar. Es va mantenir a la rereguarda, atenta al màxim a qualsevol novetat terapèutica, estudi o assaig en el que poguessis ser inclòs, però preservant bé la difícil condició de metge i familiar del pacient.

A partir d’aquí, jo vaig concentrar-me en aplicar el principi que diu que, si escoltes bé al pacient, sempre t’assenyala fins on vol saber en cada moment. Durant aquests mesos vaig escoltar amb tota l’estima del món, totes les preguntes que em vas fer i vaig mirar de contestar-les de manera que ―per suposat, sense enganyar-te ni ocultar res―les respostes no anessin més enllà del que volies saber quan feies la pregunta.

Et confesso, Àlex, que la fortalesa i l’esperit positiu i de lluita amb els que has portat la malaltia, impressionen. I ara et diré una cosa que no et vaig dir mai. El fet que no fossis creient ha incrementat la meva admiració i reconeixement cap a la teva actitud.

Mentre et van proposar tractaments, vas fer mans i mànigues per mantenir l’esperança fos com fos i tirar endavant els projectes que tenies. En el fons, sabies perfectament el que t’esperava, però quan els mals pensaments t’envaïen, posaves mans a l’obra i, durant aquests mesos, no has parat. Seria massa senzill ―i alhora fals―dir que t’enganyaves. Has exercit de català. Els catalans de Barcelona, el dia que tu vas néixer, el 12 de setembre, però no de 1957, sinó de 1714, després de la desfeta, es van posar a treballar ―i en altres contrades en dates més o menys properes, varen fer el mateix―No eren pas estúpids ni ingenus. Sabien que havien patit una destrossa, però van decidir mirar endavant i seguir el camí.

GELIDA. 16 de gener de 2024

El teu dietari últim, La dansa dels dies, i alguna activitat cultural més et varen portar, entre sessió de quimioteràpia i sessió de quimioteràpia, a fer presentacions, diria que a València, no sé si a Menorca i a no sé quants llocs més, a banda de la de Barcelona, a la que vàrem assistir els amics del grup “Entre copes” i tots els que es trobaven a Barcelona del grup “Colla a taula”. Diria ―tinc dubtes―que en Fermí Puig ja no hi va poder assistir. O si ho va fer, va ser fugisserament.

La presentació a càrrec del teu bon amic Vicenç Villatoro i el diàleg que vàreu mantenir, em va semblar sublim. El teu balanç de la nostra generació el comparteixo fil per randa:

“La democràcia va arribar quan érem uns joves que ens volíem menjar el món i, en aquest sentit, hem estat uns autèntics privilegiats: hem tingut l’oportunitat, des del sector públic i el privat, de tirar endavant tota mena de projectes, d’ocupar tota mena de responsabilitats, de contribuir a la reconstrucció de Catalunya i a la projecció nacional i internacional de la seva llengua i cultura, però quan més felices ens les prometíem de sobte vam estavellar-nos contra els aparells de l’Estat, després vam embarrancar i ara ningú no sap ni com ni quan ens en sortirem, si és que ens en sortim”.

La cultura i la recuperació de la nostra llengua ens salvarà, vas vaticinar, llençant un missatge de confiança i optimisme cap els joves que hauran de conservar i fer gran la nació i, tant de bo, emmarcar-la dins un Estat propi.

Tant en públic, com en privat, has fet palès que sabies el que t’esperava i tan prematurament està arribant. A l’entrevista amb en Xavier Grasset, al 324, amb el teu parlar pausat, ponderat i respectuós, ens vas mostrar, a banda del domini i coneixement de les arts, propi de l’home culte i savi que ets, la teva fortalesa personal. Vas dir:

“…M’agradaria ser un d’aquests happy few. Aconsegueixen anar-se’n serens, agraïts, més o menys resignats, lúcids i envoltats dels seus…”. Així ho has fet, i així està passant, ara mateix, mentre escric.

No em puc estar de recordar el que vas dir aquell dia ―i tantes altres vegades has dit―sobre com de còmode t’has sentit com a dietarista, assenyalant que els dietaris són el subgènere literari que més graus de llibertat proporciona a l’hora de crear i plasmar per escrit la teva creativitat. Diuen que l’enveja sana no existeix. Que simplement és enveja. Crec sentir, sincerament, enveja sana quan llegeixo els teus dietaris, i admiració, perquè sé el que em costa com afeccionat que soc produir quelcom que remotament s’hi aproximi!

A La Vanguàrdia, quan el periodista es va referir a la mort, vas dir:

“Sí, és que tinc molt clar on vull anar a parar i fins i tot, quina música. És bo anar preparant-ho i preveient-ho, perquè la vida és molt ‘cabrona’ i et depara sorpreses en el moment més inesperat…”.

Si vas dir “cabrona”, tu que mai dius paraulotes, és que el que et va sortir de l’ànima era esfereïdor!!!

(Entre l’anterior paràgraf i el que ara vindrà, he sabut que ens has deixat a un quart de dues de la matinada. Descansa en Pau, estimat amic!).

Per tant, Àlex, tenies clar el teu final més proper que llunyà. Però tot seguit afegies:

“Ara estic lluitant per deixar de ser un malalt terminal i passar a ser un malalt crònic. Imagina’t el moment en el que estic, tot el que hagi pogut anar preveient, com si diguéssim, fet està”.

És a dir, confiem en la cronificació, anem per feina i seguim, ens deies.

Tan plena d’actes ha estat la seva agenda, que no vàrem poder fer el concert amb la clavicembalista, arpista i reconeguda intèrpret i estudiosa de la música antiga Laura Puerto i la mezzosoprano Marta Infante, ambdues conegudes teves i a alguna de les quals, penso, li vas editar, juntament amb la Núria, algun disc des de “Columna Música”. Malgrat les agendes impossibles d’ambdues artistes i malgrat haver-se de desplaçar des de Madrid i Lleida respectivament, a Gelida, a casa teva i de la Núria, va ser la teva agenda dels mesos de març i abril que ho va fer impossible.

El dia 4 de juliol passat, com el 20 d’octubre de 2023, em vas trucar des de l’Hospital del Mar per explicar-me, sense emprar aquest barbarisme,

GELIDA. 16 de gener de 2024

que t’havien “deshauciat”. En Joan Albanell et va dir que no hi havia més tractament a oferir-te… Igual que el 20 d’octubre, el 4 de juliol, vas tenir un minut inicial de defalliment, però ràpidament et vas sobreposar. I quan el dia 11 de juliol us vàrem venir a veure amb la Romina a tu i a la Núria, a casa vostra, la teva fortalesa i serenitat a l’hora d’encarar la mort, van ser admirables. Vam parlar sense restriccions de com volies que fossin els teus últims dies, del teu desig de reposar a Queralbs…

Quan marxàvem, vas fer perquè ens quedéssim a soles i, per primera vegada en nou mesos, vas voler-ho saber tot. Fins aleshores les teves preguntes incorporaven un “no vagis més enllà del que et demano estrictament”. Aquell dijous, em vas preguntar com seria la teva mort, què passaria, què notaries…Et vaig dir que t’ho podia explicar si volies, però que, en opinió meva, era sobrer. Et vaig dir:

“Et prometo, Àlex, que no notaràs res. Físicament no patiràs cap dolor i quan moris, farà estona que dormiràs profundament. D’aquí a allà, mentalment és una altra cosa…”. I em va dir: “Mentalment em sento fort”. I ens vàrem abraçar amb força, i ja no t’he vist més.

_________________________________________________________________________________

De tots els amics comuns, el gran amic de l’Àlex i el que el va introduir en la meva vida, va ser en Joan Oliveras, amb qui ha compartit amistat durant 63 dels 66 anys que tenia l’Àlex. La nostra amistat va anar creixent sense parar i he gaudit molt del seu saber, de la seva fina ironia i ens ha unit una complicitat excepcional. El que pot arribar a unir un pastís de garrofa i el sentit de l’estació del Camp de Tarragona, exigeix un grau de complicitat i connexió, poc comuns.

Sens dubte, durant els nou mesos de malaltia he viscut amb ell situacions que mai he viscut amb molts dels meus millors amics. Certament, millor que no hagués estat malalt i a base d’anys haguéssim arribat al nivell de proximitat, intimitat i estima profunda que hem hagut d’arribar en nou mesos. Però, malgrat sovint ho oblidem, els humans, ben poques coses podem triar i, ni l’Àlex va triar la seva malaltia, ni ell ni jo hem triat la modalitat que ens ha aproximat tantíssim.

___________________________________________________________________________

L’Àlex i un bon amic comú d’ell i meu, l’enginyer i escriptor Xavier Roig, un home molt brillant i clarivident, em van convidar a integrar-me en un grup d’amics dels que, per respecte als que he conegut més recentment, no esmentaré. Només em referiré amb en Casimir de Dalmau, que fa molts anys que ens coneixem, i amb Fermí Puig, que va morir el divendres 19 de juliol passat.

En la mateixa colla d’amics, en Fermí ens deixa el divendres 19 i l’Àlex la matinada del dissabte 27. Valga’m Déu!!!

No vaig voler escriure res en ocasió de la mort del Fermí per no incórrer en una “apropiació indeguda” i perquè a banda d’un munt de gent que hi va dir la seva, de la nostra colla en Xavier Roig en va fer una magnífica glosa (no us la perdeu: https://www.parlemclar.cat/fermi-puig-un-gran-tipus/).

Només puc tenir, però paraules d’agraïment i estima cap el Fermí. Fins que un maleit fong li va infectar el cervell, també la seva malaltia de base, ens va aproximar més del que hagués estat esperable si la salut l’hagués respectat. És el que té ser metge, encara que, com jo, no t’hi hagis dedicat massa…

L’últim record que tinc d’ell, simpàtic i perfectament definidor de l’home planer i humil  ―a més a més de savi― que era en Fermí, va ser el regal que ens va fer a la Romina i a mi, quan, acabant de dinar al seu restaurant, es va asseure amb nosaltres a fer el cafè. Un deliciós fuet dels que preparava amb tota la cura del món a casa seva.

El 30 de setembre de 2023 va ser l’últim dia que aquesta colla es va poder reunir al complet, a casa d’en Xavier Roig a Sant Quirze Safaja.

En Fermí, en aquell moment havia superat un primer càncer. L’Àlex, amb tota probabilitat ja estava malalt, però no ho sabia…

______________________________________________________________________________

Acabo amb un record per a tu, Núria. Només tu sabràs el que has viscut i el que has patit durant aquests nou mesos. I només tu ― en realitat, només l’Àlex, però ja ens entenem― saps de veritat com ho ha viscut i què ha sentit l’Àlex. Els altres expressem com ho hem viscut, però qui ha vist la pel·lícula sencera has estat tu.

L’Àlex sap de la fortalesa i la vàlua de la seva companya de viatge que has estat tu.

Si dic que sense tu no hagués aconseguit renovar-se ni una targeta de crèdit, algú pensarà que frivolitzo o que es tracta d’un comentari masclista que et redueix al mer paper de “doneta” del gran home. És evident que no és així.

No menteixo i, passant de l’estupidesa dels progres i el seu ridícul llenguatge inclusiu, afirmo que sense tu no s’hagués renovat la targeta de crèdit, ni la del CatSalut, ni el carnet de conduir. I que, si no arriba a ser per tots nosaltres, no s’hagués vacunat de la COVID. I no precisament per ser un antivaccins. Ja se sap… Savis distrets!!!

Però queda clar també que, sense tu, no hagués existit “Columna Música” i potser, la carrera de l’Àlex hagués estat diferent. Tu vas saber veure el valor de l’obra “Quadern venecià”, la que va posar l’Àlex en el circuit i sense tu, potser mai s’hagués publicat.

Els personatges com l’Àlex fan molta ombra, i quan els que els heu envoltat sou senzills, discrets i l’antítesi de la vanitat i el protagonisme, aparentment podeu passar inadvertits. Però els vostres amics sabem que, sense la teva vàlua, força i paciència, la seva carrera hagués estat una

SANT QUIRZE SAFAJA. 30 de setembre de 2023

altra.

Després d’exercir l’últim rol al costat de l’Àlex, la duríssima tasca de cuidadora informal, ara t’has de cuidar tu i t’has de deixar cuidar. Per a mi mai has estat “la dona de l’Àlex Susanna”. Has estat la Núria Viladot, persona forta, intel·ligent, sensible i amb entitat pròpia, al marge de. Em va alegrar saber, quan remenant en l’arbre genealògic dels Via, vaig trobar que som parents llunyans a través dels Torres Vendrell. Compta amb nosaltres, Núria!

_________________________________________________________

Demà la vida continuarà, tornarà a sortir el sol, i l’Àlex i el Fermí vetllaran per nosaltres des de no sé on… Allà on vagis, dels teus n’hi hagi!