MÉXICO 86
FONT: Red Nacional y popular de Notícias

L’amic Josep Martí, periodista que m’ha explicat “anècdotes napolitanes” de quan Maradona va marxar de Barcelona per anar a jugar a la capital de la Campània, a la Itàlia del sud, va estar molt encertat traient dramatisme a la controvèrsia provocada per la dualitat del personatge Maradona, en una tertúlia, l’endemà de la mort del futbolista:

Clar que no va ser exemple per a ningú. Si en parlem es perquè va ser un excel·lent futbolista. La resta.…”.

Segueixo amb el que en el post anterior (veure Diego Armando Maradona (2) del 8 de desembre de 2020) vaig definir com a l’intent d’entrar en “el terreny minat que va ser la vida de Maradona”. Abans de Nàpols, però, passaré per l’Argentina, el país de “El Pelusa”.

A diferència del que li va passar al Barça, Diego, al contrari que Messi, ho va ser tot a la selecció argentina, futbolísticament parlant. Però no només. L’èpica del crack a l’Argentina anava més enllà del futbol. Cal conèixer aquell país per comprendre-ho. No em semblaria just criticar la majoria d’argentins que, sense ignorar les ombres de la vida personal de Diego, els hi pesa més que per a ells -i per a molts altres aficionats al futbol de tot el món- hagi estat el millor futbolista de tots els temps.

El testimoni del meu amic argentí Christian Sturla -una persona formada, sensata, alt directiu d’una multinacional britànica al seu país, seguidor de Boca Juniors i de l’albiceleste i, com jo i qualsevol amant del futbol, rendit a la màgia de “El Pelusa”- és representatiu de la majoria:

Son tipos que de la nada llegan a todo -y quizás en el caso de él a demasiado- sin ninguna preparación para manejarlo y con un entorno terriblemente nocivo. No le quito responsabilidad pero, la verdad, creo que al final lo pagó con creces, acabando solo en una cama, sin familia, sin nadie, con un entorno tóxico… Nada. Una tragedia. Pero no es este el Maradona que nosotros recordamos. Es el otro, ese que estaba en la cancha de futbol para darnos alegrías, el que nos hizo sentir cosas que nadie nos había hecho sentir. No me interesa el otro. Me interesa el futbolista”.

Christian evoca records de la seva adolescència:

En el Mundial de México 86, yo tenía 15 años, estábamos en el secundario y ver a Maradona hacerle el gol a los ingleses, vivir, cuando ganamos el Mundial, la posibilidad de estar codo con codo con Alemania, que era imbatible. Con él empezaba el partido y tenías la certeza de que íbamos a ganar. Nos daba una seguridad como nadie. Gracias a él nos conoció todo el mundo”.

No hi ha dubte que el sentiment de l’adolescent que parla, va molt més enllà del futbol.

Raúl Solís, a “La voz del Sur”, fa una reflexió interessant concloent -després de contrastar el Maradona que tots coneixem, amb el nen pobre sortit d’una “villa miseria”-, que els problemes que va tenir no van impedir que el gran futbolista admirat a tot el planeta, fos adoptat pels argentins com a un símbol patriòtic.

“Maradona en Argentina, es un auténtico icono por haberle regalado las gestas deportivas más majestuosas a una sociedad de inmigrantes

CHRISTIAN STURLA I FAMILIA

que tiene entre sus peculiaridades la mitomanía y elevación a los altares de sus referencias más amadas. En Argentina no hay ideologías, sino líderes que representan los anhelos del pueblo. El peronismo, sin ir más lejos, es una muñeca rusa de la que pueden salir peronistas progresistas y neoliberales. Todos los peronistas tienen como referentes a Juan Domingo Perón y Evita Duarte, los fundadores espirituales de la Argentina moderna y de su Estado del Bienestar. Los antiperonistas también tienen como sus odiados referentes a Perón y Evita.

El pueblo argentino sabe que Maradona fue machista, que se iba de putas, que agredió a algunas de sus parejas y que se gastó mucho de su dinero en drogas y alcohol, pero a pesar de todo eso lo veneran. Lo veneran porque el amor que sienten los argentinos hacia Maradona no es hacia el ser humano, ni siquiera hacia el futbolista, sino hacia ese niño pobre de solemnidad que salió de su ‘villa miseria’, triunfó, se hizo rico y (…) representa la esperanza de los niños que juegan al fútbol en las ‘villas miseria’ soñando con poder comer tres veces al día, ducharse con agua caliente y dejar de ser vistos como ‘negros de mierda’ por una sociedad argentina que, además de mitómana, es también muy clasista con los pobres que llenan las periferias de Buenos Aires.

Maradona nació en un ambiente hostil donde le enseñaron que para ser un verdadero hombre debía tratar a las mujeres peor que si fueran un balón de fútbol.

Entender el contexto social de Maradona no justifica su machismo y la violencia de género que ejerció contra sus parejas, pero ayuda a explicarlo. Y explicar el contexto es clave para cualquier ideología emancipatoria que busque transformar la sociedad”.

La periodista esportiva Vero Brunati, argentina, ho sintetitza així: Somos irracionales. Es así. El mundo no lo puede entender”.

Si per als argentins Maradona va ser un heroi nacional, a Nàpols va ser l’ídol que no va poder ser a Barcelona.

Roberto Saviano, l’escriptor napolità que va viure l’arribada de Maradona a Nàpols amb set anys, em fa pensar, amb el que explica, en les vivències de l’adolescent Christian Sturla a Buenos Aires. Saviano afirma que Maradona va ser el mite rebel que va aportar felicitat a la seva infantesa. Com a Sturla en la seva adolescència.

FONT: VESUVIO LIVE

Maradona va aportar orgull a la Itàlia del sud front la del nord. Mai un equip del sud havia guanyat un Scudetto, ni una Copa de la UEFA, ni molt menys havia estat el centre de l’atenció mundial. Per als napolitans, que Diego rebutgés jugar amb la Juve per anar al Nàpols, va ser el súmmum.

Saviano diu una frase que Sturla va dir quasi fil per randa: “La magia de Maradona era esta, hacer soñar a todos y hacer pensar a todos que el sueño se puede realizar”.

El periodista i amic Josep Martí, que en aquella època estava estudiant a Nàpols, aficionat al futbol i seguidor del Barça, em va explicar amb molta gràcia anècdotes insòlites si no haguessin passat a Nàpols!

Un dia va anar a casa d’un “capo” de la Camorra napolitana del barri, on es feien apostes futbolístiques, aleshores il·legals. Explica com dos homes immensament grossos, asseguts a la taula del menjador rebien els tifosi que anaven a apostar i que prèviament es senyaven davant d’una imatge fotogràfica enorme de Diego, il·luminada amb espelmes, que estava en una de les parets del menjador. I es que Maradona allà era -diu Martí- una religió, un “Déu a la terra”. El mossèn, diumenge, a les pregàries de la missa, invariablement demanava al Senyor pel Papa, pel bisbe, pels pastors de l’Església i per Maradona!

En Josep vivia en una mena d’hotel-pensió per a estudiants, regentat per una veritable matrona que cuinava la pizza Maradona. “Si la volies tastar, prèviament havies de besar un calendari amb la foto de ‘El Pelusa’ que la dona es treia de la pitrera”.

Tal era el predicament de Diego a Nàpols que a la semifinal Itàlia-Argentina del Mundial d’Itàlia 90, que es va jugar a l’Estadi San Paolo de Nàpols (estadi que, per cert, han acordat que passarà a dir-se Diego Armando Maradona), va aconseguir dividir a l’afició -“Maradona Napoli ti ama / ma l’Italia è la nostra patria (ultra)”, es podia llegir en una pancarta-,  una part de la qual va animar a Argentina, que va eliminar Itàlia.

A Nàpols, Diego va estar protegit per la Camorra, que s’ocupava que pogués superar sense problemes els controls antidopatge. Fins que després del Mundial d’Itàlia 90, enfrontat a Corrado Ferlaino -el mateix president que va aconseguir el traspàs des del Barça- i a mitja Itàlia per la eliminació del Mundial, va donar positiu per cocaïna en un control. Aquest va ser el principi del final com a astre mundial del futbol.

JOSEP MARTÍ
FONT: NACIÓ DIGITAL

Acabo amb la mateixa frase de l’amic Sturla, que a modus anticipatori d’aquest post, tancava el primer de la sèrie:

Los que son capaces de altos picos tienen profundos valles”.

Maradona és un personatge complex d’analitzar, impossible si es vol ser acurat, sense conèixer, almenys una mica, la República Argentina. Una vida definida pels èxits del futbolista i els excessos del toxicòman, del malalt.

Descansi en pau.

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 thoughts on “DIEGO ARMANDO MARADONA (3)

  1. Juan Pablo Vico ha dit:

    Tenemos a nuestros hermanos allende el río Tenemos los mismos orígenes La mayoría bajamos de los barcos en el adn de nuestros abuelos, pero somos diferentes. No mejores, diferentes. Pero a pesar de esas diferencias sin calificación, es el único país de toda Latinoamérica que no sentimos como en casa Costumbres, gustos, etnias etc las compartimos pero las expresamos y manifestamos de manera diferente. Por eso los entendemos y entendemos la realidad de Maradona y la mayoría visualiza al deportista y no a la persona y su defectos y sus debilidades. Me pregunto cual sería la realidad de muchos que lo censuran, si tuvieran que enfrentar, la fama en su máxima expresión, la adulonería, el acercamiento interesado de muchos que querían usufructuar lo que caía de la mesa de Maradona. Como la sentencia bíblica “antes de ver la paja en ojo ajeno, mira la viga en tu ojo”. Y cuando no, habla la envidia y la frustración Grande Diego sólo recuerdo tus gambetas y goles y las alegrías que le diste a tu sufrido pueblo

    1. josepmariavia ha dit:

      Gracias por tu comentario Pablo!
      Si le pusieran a miles de ciudadanos anónimos, la décima parte de cámaras, micros y periodistas encima buscado vender escándalos, como le pasó a Diego, nos sorprendería verificar que el refrán “en todas partes cuecen habas”, es muy, muy cierto. Y a la voz, también bíblica de “quien esté libre de pecado tire la primera piedra”,no veríamos tantas “piedras” como las lanzadas contra Maradona. Y por supuesto, teniendo claro los múltiples y graves problemas que tuvo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *