1.- Ferran Requejo ens recorda al diari “ARA” del 24 de febrer, que la corrupció existeix tant en l’àmbit públic com en el privat i que no és un fenòmen nou. Ens diu que hi ha constància de pràctiques corruptes a l’antiga Mesopotàmia i Egipte, i a la Grècia clàssica (fins i tot en relació a persones tan reputades com Pèricles o Demòstenes). Que a Roma es compraven vots i càrrecs i que segons Maquiavel, no hi ha Estat concebible sense aquesta mena de pràctiques.
El mateix dia, “La Vanguardia” destaca a ”cartes dels lectors” una del Sr. Sergio Torres sobre la corrupció, definint-la com “un mal endémico que afecta a la humanidad desde su propio albor.” I afegeix: “ La corrupción (…) es (…) el resultado de una educación en la que prevalece la acción (…) carente de (..) valores y principios. Nos escandalizamos cuando salen a la luz determinados casos (…) pero no representan más que la punta del iceberg (…) Pero la gran amenaza (…de) un iceberg (es) la inmensa masa que se oculta debajo de (la punta). Sólo a través de una profunda revisión de nuestros valores (…) vía un nuevo concepto educativo y de nuevos objetivos socioeconómicos, más ecuánimes e igualitarios, se podría vislumbrar un cambio en el orden establecido y, lo que es peor, aceptado y asumido. Se me antoja utópico que, hoy por hoy, podamos avanzar en esa dirección y creo que seguiremos escandalizándonos y desahogándonos a través de esos pobres incautos que nos dan carnaza alguna que otra vez”.
2.- No hi ha regeneració democràtica sense regeneració política.
Ahir va ser el 23 de febrer i va fer 32 anys de l’intent de cop d’Estat materialitzat pel Tinent Coronel de la Guardia Civil, Antonio Tejero Molina.
Feia 5 anys que s’havia aprovat en referèndum la Constitució espanyola i 6 que s’havia acabat la dictadura (per mort del dictador, no perquè ningú hi posés fi) i que va ser proclamat Cap de l’Estat la persona proposada per Franco, l’actual Rei.
És evident que el text i l’esperit de la Constitució espanyola, són fruit del seu temps. Temps en que els sabres no havien estat guardats i, es digui el que es vulgui, van deixar-hi la seva empremta. Què significa avui una Constitució aprovada en aquell context? Quantes persones de les que el 1978 van votar sí a la Constitució viuen? Quants dels actuals votants repetirien vot afirmatiu a aquell text que, entre altres coses, diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”, i preveu que l’exèrcit sigui el garant de “su integridad territorial”?
No hi ha regeneració democràtica possible sense, per exemple, dessacralitzar la possibilitat de reforma de la Constitució per modernitzar-la i adaptar-la als temps. Convindria a més una reforma que precisament fes prevaldre la democràcia sobre l’actual interpretació de la llei de lleis, més en consonància amb l’esperit d’una transició democràtica -menys modèlica del que s’ha volgut presentar- marcada pel soroll de sabres i el shock emocional de 40 anys de dictadura, que per la llibertat real. Encara avui, a Espanya, expressar-se amb total llibertat, té més riscos -tan subtils com es vulgui (o no!)- que per exemple al Regne Unit.
El que podríem anomenar “patriotisme constitucional” utilitza abusivament una legalitat establerta en temps de voluntarisme democràtic, per una societat que vivia encara en risc de cop d’Estat. I ho fa per oposant-se a la pràctica democràtica, impedint de facto la regeneració de la mateixa.
Les bases de l’actual manera de fer política es van establir durant la transició. I a més a més de consolidar-se, ha degenerat. Comparteixo amb Ferran Requejo la necessitat de revisar el finançament dels partits polítics, la relació entre grans empreses, bancs i “lobbys” i alguns grans grups mediàtics, amb els governs, la lentitud exasperant de la Justícia, la farsa de la separació de poders per politització, entre altres, tribunals suprems i Tribunal Constitucional (també tribunals de comptes), l’opacitat informativa de l’administració, les competències locals en urbanisme, l’obsessió pel petit frau fiscal en detriment del gran, la prescripció de delictes de corrupció, el sistema d’incompatibilitats exagerat i absurd en alguns casos i insuficient en d’altres…
La gran pregunta és: Es pot esperar dels actuals protagonistes institucionals el canvi sobre sí mateixos i les seves pròpies normes -formals i informals- i hàbits? Requejo parla de persones independents i coneixedores de les pràctiques de corrupció per fer possible una implementació creïble de mesures correctores.
3.-Felicitats a la Mònica Terribas, excel·lent professional i millor persona, per recordar-nos al diari “ARA” que la regeneració periodística és part de la regeneració democràtica i recordar-nos els punts 2 i 4 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, que diuen: “2. Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos… 4. Utilitzar mètodes dignes per obtenir informació o imatges, sense recórrer a procediments il·lícits”.
4.- No hi ha regeneració democràtica sense capital social. Robert D. Putnam, a “El declive del capital social”, reflexiona que d’Aristòtil a Tocqueville, els teòrics de la política i de la societat, han insistit en la importància de la cultura política i la societat civil i que, almenys als Estats Units, hi ha raons per pensar que, com a conseqüència de l’abandonament gradual del compromís cívic, es poden haver deteriorat les condicions prèvies i fonamentals –tant socials com culturals- per a l’existència d’una democràcia efectiva.
Les característiques de la societat civil, és a dir, el perfil del capital social, varia de forma sistemàtica en el temps i en l’espai. Cada vegada és més evident que les característiques de la societat civil afecten la salut de la democràcia, de la comunitat i fins i tot de les persones. Els incentius a l’oportunisme i la corrupció, disminueixen quan les relacions econòmiques i polítiques s’insereixen en xarxes socials amplies, sòlides i compromeses.
Quan el compromís cívic és escàs, la democràcia perd qualitat. Els polítics, sens dubte, hi tenen més responsabilitat, perquè ens representen a tots. Però com vaig llegir els anys 80 en un campament militar, “los ejércitos son el fiel reflejo del pueblo que los nutre”. Bé, els polítics també…