BALANÇ IMPREVIST ARRAN DE LA JUBILACIÓ DE PERSONES ESTIMADES

MONTSE DOLZ
amb AINA PLAZA

En el post anterior (veure “Jocs de rol i autenticitat (o no)” del 2 d’octubre de 2022) parlava de la diferència entre “ser” i “fer”, entre “autenticitat” i dedicar-se als “jocs de rol”. Tornava a esmentar la cita de Howard Gardner, “una mala persona no arriba mai a ser bon professional”, i també la del doctor Ciril Rozman, “per ser un bon metge s’ha de ser una bona persona”.

Aquest post sorgeix a partir de les jubilacions d’unes grans professionals i grans persones que vaig tenir la sort de què formessin part del meu equip de treball fa més de trenta anys, si ho conto des del principi. Dimecres passat, dia 28, la Veva Barba, l’Anna Bosch, la Montse Clèries i la Cristina Mallol, van voler compartir la finalització de la seva vida professional amb companys de les diferents èpoques viscudes al que va ser per a mi el Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya i ara és, des de fa anys, el Departament de Salut. L’endemà, dijous dia 29, la Montserrat Dolz, també d’aquell mateix equip, ens va convocar, per la mateixa raó, a una part dels mateixos i a d’altres que vàrem compartir amb ella vida professional.

Ambdós dies, en un extrem de la “Sala de palmeres”, on tantes reunions havíem compartit i ara era l’escenari dels comiats, hi havia uns fulls, uns llibrets, per deixar constància escrita de records, sentiments, desitjos, agraïment, a aquestes dones. En diferents moments vaig pensar “hauries d’escriure alguna cosa”, però no vaig saber què escriure, atès com em sentia. Fa més de vint-i-vuit anys que vaig deixar el Departament de Sanitat i, en aquest temps, no crec que hagi tornat a trepitjar el pavelló de l’Ave Maria, seu del Departament, més d’una desena de vegades. L’impacte de veure de cop tanta gent, tants anys després —a la majoria no els havia vist gaire més o gens—, el veure’m sotmès a un allau de records i sentiments de cop, unit al soroll, a la manca d’intimitat necessària quan el que vols escriure va més enllà d’un formulisme convencional. No sé. Em va quedar pendent i ara m’hi poso, sense masses filtres…

Les noies, per a mi de la Unitat de Registres i de la UGRI, ens van obsequiar amb l’“Informe breu Extra Anna, Cris, Montse i Veva es jubilen”. Entre altres coses, hi manifesten: “(…) organitzant sessions monogràfiques, editant l’Informal o fent celebracions ens ho vam passar molt bé. Voldríem pensar que, d’alguna manera, vam contribuir a millorar la relació personal i professional”.

Vàreu millorar —i això ho faig extensiu a la Montse Dolz— la relació i el bon ambient entre tots,  i el vostre valor afegit professional ha estat gran. Sou un exemple del que esmentaven Gardner i Rozman, en les frases citades al començament. El meu record de totes vosaltres —sabeu que no soc de parlar per quedar bé— és molt bo. En el cas de la Veva i de la Montse Dolz, s’hi afegeix una amistat mantinguda fora de la feina i en altres col·laboracions, com és el cas de la Montserrat a Gesaworld i de la Veva en consultories diferents. Mai oblidaré la feinada que vàreu fer per organitzar el meu comiat del Servei Català de la Salut, una explosió de creativitat i sentit de l’humor, impossible d’oblidar. Poques vegades m’he emocionat tant en entorns laborals. Vàreu combinar perfectament l’expressió d’estima i l’emprenyament —“qui et creus tu que ets per decidir que fots el camp”— de forma sarcàstic-afectuosa. Aquestes vostres jubilacions, remouen dintre meu molts records i sentiments. Comptat i debatut, per a mi, el millor que queda d’aquella època —gairebé l’únic, que no és poc— són les persones, les persones que hi havia darrere dels grans professionals de l’equip de l’Àrea Sanitària.

A l’“Informe breu Extra Anna, Cris, Montse i Veva es jubilen”, parlant de les fites que esmenten en els més de trenta cinc anys que varen estar al Departament de Salut, citen les transferències de l’Estat en matèria de salut, la LOSC, la creació del Servei Català de la Salut, el Pla de Salut, la XHUP, la XAP. Bé, jo vaig marxar fa vint-i-vuit o vint-i-nou anys del Servei Català de la Salut i vaig formar part de totes aquestes iniciatives i d’altres que gairebé no s’han modificat, com la major part de sistemes de pagament a proveïdors de salut. Esmenten també el naixement de la TSI —jo ja no hi era, però sí quan en Toni Gratacós va començar a treballar-hi— i el SISCAT, en la creació del qual no hi vaig participar, però que no deixava de ser una ampliació de la XHUP hospitalària, a la resta de recursos, ideada fonamentalment per en Lluís Bohigas en aquells anys inicials. Amb la diferència que el concepte “utilització pública” va ser una necessitat derivada de l’enriquidora diversitat del sistema sanitari català, que si ja començava a minvar quan es va crear el SISCAT, s’ha anat perdent sense aturador. Parlar d’utilització pública servia per assenyalar la voluntat de mantenir el valor afegit derivat de la varietat de personalitats jurídiques dels proveïdors de salut que, amb total independència d’aquest fet, eren d’utilitat pública. Quan neix el SISCAT, la contaminació de la xarxa amb la pitjor manera d’entendre el concepte d’allò que és públic, ja sobrevolava l’ambient. Avui, aquesta estupidesa, prácticament s’ha consumat.

Fa uns anys, l’Helena Ris, bona amiga i companya d’aquell gran equip de professionals de fa tres dècades, es va estranyar, o no sé si fins i tot molestar una mica, quan li vaig dir que, malgrat pogués semblar que havíem fet grans coses, que havíem definit un model sanitari innovador i que això era indiscutible, havíem de ser prudents si analitzàvem els resultats obtinguts. Algunes coses es van desenvolupar i implantar, com la reforma de l’atenció primària de la que l’Helena Ris precisament —amb la Montse Dolz al seu equip— en va ser protagonista destacada. Però si innovar no és fàcil, mantenir, perfeccionar, adequar les millores, requereix intel·ligència, capacitat de treball i molta energia. I claredat d’idees per part dels polítics i capacitat de liderar i d’entusiasmar els seus equips, al voltant d’un projecte ben definit, ben explicat i clar per a tots, cosa que amb en Xavier Trias al capdavant, no va costar gaire. Però en Trias, persona molt intel·ligent a la que cal escoltar i saber interpretar i a vegades “traduir”, quan amb el seu llenguatge deia amb un somriure a la cara “hem fet un model una mica ‘caribeny’” o “a la gent li agrada que el visiti un metge, no un equip”, n’hi havia que es molestaven. Però els que vàrem tenir la sort de fer el “fellowship” amb ell, sabíem què volia dir, i el temps li ha donat la raó.

Arribat a aquest punt, molts pensareu que a continuació, fujo d’estudi. Però no. Com a “home Trias” sempre em vaig sentir afortunat per moltes raons. Confiava en l’equip, deixava fer i no era sectari. Em va deixar fer, ens va deixar fer i l’Helena, la Montse i tots els que es dedicaven a reformar l’atenció primària de salut, van poder concebre i desenvolupar el model. Jo, com en Xavier Trias, era de Convergència. Ho vaig ser des dels orígens d’aquell partit fins que va desaparèixer i me’n sento molt orgullós. No era gens evident que aquell model, d’entrada, fos “massa convergent”. Però ha passat a formar part, indiscutiblement, de l’obra de govern del Molt Honorable President Jordi Pujol, amb el que també vaig tenir el privilegi de poder-hi treballar. Una obra de govern ingent, impulsada per un home d’una capacitat excepcional. No serem pocs els que farem tot el que podrem i més, per tal que la història el situï en el lloc que li correspon, que no és precisament el que ocupa ara mateix. Potser nosaltres no ho veurem, però aquest moment arribarà. Es farà justícia, és a dir, res que tingui a veure amb els alts tribunals espanyols que jutgen independentistes i nacionalistes com Pujol.

Mai vaig rebre cap consigna política sobre qui havia de formar part o no del meu equip i mai vaig nomenar cap responsable si el seu únic mèrit era militar a Convergència. En aquell moment, el del restabliment de la Generalitat, la major part de la gent ben formada en salut pública sobretot, i en menor grau  —però proporcionalment també— en planificació i gestió sanitàries, es movien entre el PSUC i el PSC. Però no els teníem a Convergència. Amb el temps, molts convergents es van anar formant i bastants militants i/o simpatitzants d’aquelles tendències, van acabar a l’entorn de Convergència, per convicció o per allò d’acostar-se “al sol que más calienta”. En una dels acomiadaments esmentats, no em va passar inadvertida la presència  d’un dels màxims exponents d’aquest “camaleonisme”. Algú que ha sobreviscut  els governs de CiU, del tripartit i dels dos últims bipartits, camuflant la seva ideologia quan ha calgut, molt intel·ligentment amb “vernís tècnic”.

Quelcom semblant al que he exposat sobre el desplegament de la reforma de l’atenció primària, em serveix —sense entrar en detalls— per al sociosanitari. Sí, vàrem crear el Programa Vida als Anys, i s’ha acabat desenvolupant una xarxa sociosanitària, que en aquest cas, mai va xocar amb els postulats de Convergència. La COVID, però, va posar de manifest unes mancances greus que als que fa anys que seguim vinculats a aquest àmbit no ens van sorprendre. Els que les van descobrir amb la COVID, en especial les víctimes i els seus familiars, encara ara se’n fan creus. Massa periodistes van fer allò tan fàcil de “sucar-hi pa i embolica que fa fort”. Donat que tampoc m’he d’estendre aquí en aquesta anàlisi, ho sintetitzo dient que fins que no s’aconsegueixi la integració social i sanitària, no hi ha motius per posar-se gaires medalles en aquest sector. Per tant, sí, vàrem ser, més que els inventors del model, uns bons benchmarkers que vam implantar aquí el que ja funcionava al Regne Unit. I a altres llocs. Però nosaltres ens vàrem inspirar del que feien els britànics. I l’arbre ha crescut molt, però ha crescut una mica tort des de bon principi.

La LOSC també va ser obra nostra. Més d’un any dedicats a negociar aquell projecte de llei amb tots els partits polítics del Parlament, col·legis professionals, patronals, sindicats, varen tenir com a resultat el vot favorable al Parlament de CiU, ICV-EUiA, PP, ERC i Grup Mixt. Per això, encara és vigent amb algunes —poques— modificacions fetes durant els trenta dos anys que han passat des de la seva aprovació. Altra cosa és la mala interpretació i pitjor aplicació que se n’ha fet de la mateixa.

Entre moltes altres coses, comportava una separació de funcions de compra i provisió que no només no s’ha produït, sinó que el sistema ha involucionat en relació a la concertació preexistent. La discrecionalitat política i les martingales pressupostàries han desvirtuat els contractes, que no són més que una forma de maquillar assignacions pressupostàries. En lloc de partir el monstre que era l’ICS en petits proveïdors territorials del propi ICS que actuessin en igualtat de condicions amb la resta, l’esmentada idea retrògrada, perversa i populista d’allò que es considera públic ha consolidat el model encarcarat de l’ICS fins a contaminar la resta del sistema amb aquest “antimodel”. Exactament el contrari del que preteníem els responsables de la sanitat catalana en aquell moment.

Quan molts anys després, el 2011, vaig acceptar la presidència del Parc de Salut Mar, no em podia creure la destrossa que em vaig trobar, pensant en termes de model sanitari català. Vaig acordar amb el conseller Boi Ruiz que en el Consell Rector no s’hi asseuria ningú que tingués cap vinculació amb la Generalitat (separació real de funcions en la governança) i amb l’Olga Pané i tot l’equip directiu i la major part de professionals i del comitè d’empresa remant en la mateixa direcció, vàrem demostrar que el model sanitari català, no només era possible d’aplicar, sinó que donava bons resultats. Ho vàrem fer amb la Generalitat formalment a favor, però a la pràctica… Presidència, en especial funció pública, feia anys que treballava per a un SISCAT a imatge i semblança de la pitjor administració espanyola. El mateix Economia, sobretot Intervenció General —sense menystenir les fortes discussions amb el conseller d’Economia i el seu Secretari General—. Salut ja feia temps que havia claudicat també. No tant el conseller com algun dels seus col·laboradors més directes. La Sindicatura de Comptes ja podeu imaginar. L’agressivitat de determinats sindicats, partits polítics i Media contra el model sanitari català, era indescriptible.

El “sottogoverno” durant anys ja s’havia ocupat d’anar “polint” amb ribot modalitat Alfonso Guerra, el desplegament i la interpretació de la LOSC, de manera que gestionar de forma professional i eficient, et podia acabar portant davant el Tribunal de Cuentas, o més enllà. I aquest va ser el cas. Però el Tribunal de Cuentas… ens va “absoldre”. Allà on els “nostres” hi veien irregularitats comptables, quan no indicis de delicte, “els altres” no les varen veure.

Entre tots van fer possible que les actuacions de l’Oficina Antifrau, malgrat no haver pogut trobar mai cap irregularitat, li permetés dir al seu cap, el jutge Daniel de Alfonso, al ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz “nos hemos cargado la sanidad de Cataluña”. Cert. I ell ja va mirar de contribuir-hi, ja. Però “els nostres” hi van fer molt més que ell. La destrossa del model sanitari català, fonamentalment, ve de la manca de coratge polític dels que tenien la responsabilitat de fer-lo realitat. Tots els destralers que he mencionat, en van tenir —i en tenen encara avui— prou, simplement aplicant la màxima de José María Aznar: “Antes se fracturaría Catalunya que se rompería Espanya”. Substituïu Catalunya per model sanitari català i Espanya per burocràcia mecànica “tayloriana” del segle XIX i ja ho teniu.

Pla de Salut. Va costar fer entendre que una empresa dedicada a “produir” atenció i cures havia d’especificar als contractes “què” venia, més enllà de conceptes tan grollers com primeres visites, successives, nombre d’intervencions, d’atencions a urgències, de sessions de rehabilitació o de visites a primària. I que això només podia derivar d’uns objectius de salut. No podíem continuar sent una empresa que assignés la part més gran del pressupost de la Generalitat, sense tenir un pla estratègic i plans operatius que permetessin saber què necessitàvem comprar i què no i a quin preu. El discurs era brillant i agradava. I el Pla de Salut ens va quedar bé. Fins i tot van venir els de l’OMS a felicitar-nos! Ara, aplicar-lo, a l’atenció primària força, però en altres àmbits, més enllà dels clàssics programes de prevenció i de promoció de la salut de sempre…

Una vegada en Vicens Ortún, després d’escoltar una exposició meva, va venir a felicitar-me per haver dit: “Hem parlat tant de reforma sanitària i de model innovador que de tant parlar-ne, ens hem cregut que ho hem fet. I l’hem ideat, però no l’hem aplicat”. I mai he deixat de pensar que així va ser, ha continuat sent i és, i mai m’he sentit del tot satisfet quan recordo aquella etapa de la meva vida professional. Tinc un gran record de l’any 1990, que el vaig dedicar sencer, minut a minut, a negociar la LOSC amb tots els stakeholders implicats i més (el tarannà negociador d’en Xavier Trias va fer que, excepte amb el porter de casa meva, la negociés amb tothom!). Per la resta, el que em queda, senyores que us heu jubilat i tothom, jubilat o no, de l’equip de l’àrea sanitària, és un gran record personal i professional, molta estima per a totes vosaltres i una munió d’amistats que han perdurat al llarg del temps.

Anna, Cris, Montse i Veva, a l’“Informe breu Extra Anna, Cris, Montse i Veva es jubilen” feu una relació de noms emprats al llarg del temps per denominar-vos. Per a mi —disculpeu el reduccionisme, perquè no us fa justícia— sereu les del CMBD. Dades, registres diversos, sistemes d’informació, el que voleu. Però el que monopolitza el meu record és el CMBD. Per cert, vaig estar content, el dia del vostre comiat, de veure la Montse Bustins, de la vostra penya, que diria no havia tornat a veure des que vaig marxar.

Si us dic que el CMBD està relacionat amb la meva dimissió com a director de, com deia en Trias, “la part assistencial” del SCS el 1994 i, fins i tot, amb què es frenés el meu nomenament com a conseller de Sanitat el 1996, no us ho prengueu personalment, si us plau!

Tenia clar que necessitàvem el CMBD per traslladar-ne algun derivat als contractes amb els proveïdors. No recordo si el gestionava el gabinet tècnic o Salut Pública, o qui… El responsable n’era l’Oriol Ramis, gran professional i excel·lent persona, a qui sempre he respectat molt. Però jo vaig sentir que necessitava tenir aquell instrument per fer-ne una explotació diferent de la que es feia i reconec que potser vaig estar massa “expeditiu” per aconseguir-ho!

El CMBD, juntament amb els objectius del Pla de Salut, en la mesura que s’incorporessin als contractes, ens haguessin permès introduir elements de salut en  l’assignació pressupostària tradicional. Ja sabeu com anava la cosa: agafa el tancament de l’any anterior com a base, afegeix-li la discrecionalitat multifactorial que calgui, que t’ho beneeixi l’ecosistema i ja ho tens.

Donat que la discrecionalitat permet fer i desfer a qui assigna el pressupost sense gaire més, en la mesura que hi afegeixis informació sobre el producte que vens, disminueixes el marge per a aquesta discrecionalitat. O almenys dificultes que el pressupost dels centres acabi sent el resultat quasi exclusiu de la negociació entre comprador i venedor sobre una base estrictament econòmica. Certament, la introducció de paràmetres del tipus, per exemple, IRE, IRR va suposar un cert obstacle d’entrada. Però la realitat ens va demostrar que, al final, “també eren interpretables i negociables”. Vull dir que segurament, ni operativitzant-lo en la contractació, el CMBD hagués evitat l’inevitable. Però jo ho volia intentar. No me’n vaig sortir. El poder el tenia qui controlava la gestió pressupostària i l’assignació del pressupost, i introduir-hi massa variables de salut/serveis incomodava.

El Pla de Salut encara era un producte que necessitava madurar per poder plasmar-se en els contractes hospitalaris. De fet, vàrem començar per l’atenció primària. Això inquietava menys. Eren peanuts, “quatre duros”. En canvi, el CMBD podia donar elements d’introducció més ràpida en els contractes amb hospitals. I aquí… “con la Iglesia hemos topado”. I un servidor va decidir dimitir, dominat per la sensació que tot l’esforç fet en la conceptualització del model sanitari català, a l’hora d’aplicar-lo, no comptava amb el consens que va tenir a l’hora d’idear-lo. L’explicació fàcil era una lluita de poder o un xoc de trens. Però en el meu fur intern, jo vaig sentir que el que teníem al cap mai s’aplicaria. I així ha estat. Amb un 10% del vostre rigor professional a l’hora de treballar tot el que envolta les dades, jo m’hagués donat per satisfet. Però el mateix poder polític que ha incorporat la paraula “transparència” en el seu bla, bla, bla, habitual, no acostuma a operar sobre la base de dades tècniques ben treballades. Normalment no s’utilitzen o senzillament es manipulen. Què us he d’explicar?

A banda dels “compradors/assignadors de pressupost”, hi havia també els “venedors”, que s’agrupaven en patronals. L’Esperança Martí (al cel sigui), el dia que en una reunió amb patronals vaig exposar la idea d’introduir paràmetres de salut/serveis en els contractes i de mirar de creuar resultats d’explotacions del CMBD amb les dades de la Central de Resultats, va decidir que jo era un element perillós. Perillós per al sistema, però sobretot, per als interessos de la Fundació Puigverd, centre de nivell 3 (així es deia aleshores), d’alta tecnologia…

L’Esperança es vantava d’haver frenat el meu nomenament com a conseller de Sanitat el 1996. En la mesura que ho explicava a tort i a dret, ni desvetllo cap secret ni traeixo la memòria de ningú i, la cosa ve a tomb. Ja veureu.

No cal haver estat secretari del Govern de la Generalitat per saber, almenys intuir, que els elements que intervenen en els nomenaments acostumen a ser múltiples i diversos. Però si has ocupat aquest càrrec i has viscut canvis de consellers i de governs sencers, tens alguns elements objectius sobre com funciona això. Abans de l’existència dels mòbils, algú no va formar part d’un govern perquè quan el van trucar a casa no el van trobar. Hi havia pressa i es va passar al següent de la llista. De la mateixa manera que hi ha hagut algun ministre nomenat per error. El nom i el primer cognom eren iguals, però el segon no… Quan saps com han anat les coses de veritat i després escoltes les versions enrevessades d’analistes polítics, tertulians i estrategues varis”, no dius res, però no pots evitar somriure dissimuladament…

En el meu cas, la trucada de l’Esperança Martí al president Pujol expressant preocupació pel meu eventual nomenament, es va produir. Però no va ser l’element determinant. En aquell moment em va saber greu perdre l’oportunitat de fer el que creia que el successor de Xavier Trias havia de fer. Però m’equivocava jo i s’hagués equivocat el president nomenant-me. En aquestes dècades he tingut l’oportunitat de dir-li diverses vegades i explicar-li per què ho veia així. Al principi ell creia que li deia amb to sarcàstic i fins i tot es va molestar la primera vegada. Però quan li vaig posar un exemple concret, molt concret, d’una decisió que hagués pres en el minut zero de tenir signatura, penso que l’home em va entendre…

Bé, Anna, Cris, Montse, Veva, ja veieu si va donar de sí el CMBD. Montse Dolz, no et vull pas treure protagonisme. Però els de primària, que vàreu fer una feina excel·lent, no vàreu tenir “una bomba atòmica” d’aquestes característiques a les vostres mans. Ja sabeu, el poder —el pressupost— era dels hospitals i el CMBD, en aquells anys, anava de pacients hospitalitzats!

De la vostra jubilació, n’ha sortit -de veritat que no ho preveia- tot això. Concloc, dient -repetint-me una mica- que, em sap greu no haver pogut aconseguir que la vostra profesionalitat, la vostra capacitat, com la de la major part de companys del nostre equip, es traduís més en la

DEPARTAMENT DE SALUT
Anna, Cristina, Montse i Veva
Tardor 2022

posta en marxa del que vàrem concebre entre tots. És normal que  el record personal i l’amistat amb algunes de vosaltres i altres colegues, m’hagi deixat un sabor més dolç que els meus -no pas els vostres- resultats professionals, en aquella etapa. Afortunadament la meva vida professional, globalment, ha estat molt rica. He estat feliç treballant i encara més redefinint, en els últims anys, la manera de treballar, compartint-la amb una vida que em permet gaudir amb plenitud de les Terres de l’Ebre, amb escapades a Barcelona per veure els meus néts, els meus amics i els meus clients.

Us desitjo de tot cor que gaudiu molt d’aquesta nova i merescuda etapa de les vostres vides!