El meu fill petit m’havia dit que el despertés d’hora per anar a votar. No era un diumenge qualsevol. Estàvem il·lusionats i amb la sensació de què el dia seria trascendent. El meu fill té 20 anys.
Mentre contemplava el cel grisenc, una amiga de Sant Cugat m’enviava un missatge que de ben segur li sortia del cor. Em deia: “Josep Maria, m’ha emocionat trobar la teva mare a primera hora votant. És una dona valenta“. La meva mare té 81 anys. Per al meu pare hagués estat molt important poder votar. Però el meu pare va morir el 28 d’agost passat. Tenia 86 anys.
El dissabte al vespre la Fiscalia iniciava diligències per recollir dades i determinar eventuals responsabilitats penals dels qui fessin possible que es pogués votar, en el que semblava un intent d’espantar i desmobilitzar la gent. Ja sabem que, especialment la gent gran, és sensible als arguments de la por. Però sembla que l’Estat, més enllà d’espantar per desmobilitzar, vol actuar contra persones concretes, utilitzant la justícia en una època que el context internacional no toleraria que utilitzés l’exèrcit. Davant d’aquesta situació, el que sentim molts catalans és que en realitat l’Estat està actuant contra els 2,3 milions de catalans que vàrem votar, per no dir contra els que estaven convocats. Persecució judicial contra democràcia. Ni diàleg, ni política. Tribunal Constitucional i Fiscalia.
Així, diumenge al mati el meu fill i jo ens vam aixecar d’hora i vam posar la ràdio per verificar que la possibilitat de votar i d’expressar què opinem sobre formar part d’Espanya, no havia estat materialment impedida. Podíem, doncs, participar en aquest “acte inútil” segons la Moncloa, que les represàlies ja vindrien després. I, de fet, ja estan en marxa seguint la tradició del “sostenella y no enmendalla”
Mentre anàvem a votar vam saber que UPyD i altres elements paradigmàticament representatius de com s’entén la democràcia a Espanya, van intentar que es retiressin les urnes per impedir votar i que s’empresonés al president de la Generalitat i un parell de Consellers. Amb poques hores de diferència, no sabem ben bé amb quina intenció, escoltàvem la declaració d’amor cap als catalans del nou Secretari General del PSOE, que des de Toledo i en català deia que “ens estimaven”. Vella cantarella que ja fa temps que ens fa riure quan l’escoltem. A hores d’ara, però, el risc és que es percebi com un comentari cínic.
En arribar al “punt de participació”, el col.legi dels Jesuïtes on havien estudiat els meus fills (ves per on la Companyia de Jesús del Papa Francesc, col·laborant amb un acte subversiu), vam trobar una multitud de gent que feia cua per votar (segons l’Estat, “atentar contra la democràcia”).
Mai havia vist la gent tan alegre fent cua. Alegria, emoció, orgull, manifestació d’autoestima enfront de la repressió. La gent es feia fotos. Fotos fent cua. Fotos exhibint les paperetes. Fotos votant. Persones grans com la meva mare i nens tan petits com ho eren els meus fills quan anaven a aquella mateixa escola. Sabíem tots que estàvem protagonitzant un acte històric, que no seria inútil, ni intrascendent. Com ho saben els que van titllar el procés de “chichinabo” i que insultant Mas, Junqueras, Forcadell, Muriel Casals, la CUP o qui convingui, ens han insultat i ens continuen insultant a tots els convocats a participar, igual que perseguint judicialment polítics i/o voluntaris que treballen de funcionaris, ens persegueixen a tots.
L’alegria del meu fill (i la meva), es varen veure interrumpudes quan el nét del meu pare que ja no ha pogut votar, tampoc podia votar perquè el DNI havia caducat. Un voluntari gestor del procés, tan trist -i tan responsable i compromès- com nosaltres, ho va veure i lamentablement el meu fill no va poder votar. Li va explicar que es podia renovar el DNI i votar al Palau Robert de Barcelona durant 15 dies. I així ho va fer ahir, vot encara no comptabilitzat.
Si algú dubtava de la convicció que el procés havia de ser pulcre i impecable als ulls de tot el món, serveixi aquest cas com a mostra.
Subscric totalment les paraules de Carles Capdevila al diari “ARA” del dia 10 de novembre, quan referint-se als voluntaris diu: “I m’indigna que se’ls hagi volgut criminalitzar recentment o que les clavagueres de l’Estat els bloquegin els telèfons a ells, la bona gent voluntària, amb un abús de poder que algun dia jutjarà un tribunal de drets humans. I ells allà, ajudant la gent gran a passar al davant, recomptant escrupulosament, amb exquisidesa nòrdica, alegria mediterrània, resistència germànica“.
Diumenge, a pesar d’aquest Estat espanyol “que tant ens estima”, va ser un dia ple d’emocions, alegre, cívic i democràtic. Des del primer català que va votar a Sidney, fins l’últim que ho va fer a Califòrnia, passant per una votant de 103 anys, joves il·lusionats, llargues cues de votants a París, Londres i Brussel·les i catalans vinguts de fora de Catalunya i de fora d’Espanya fins arribar a 2.300.000 votants quan encara no s’ha tancat la votació. L’exemple de civisme i de determinació ha donat la volta al món. Una potentíssima lliçó de democràcia que no ha passat inadvertida i que és un avís molt seriós que mereixeria -tot i que no hi confio gens de forma immediata- prou maduresa democràtica per part de l’Estat per donar-li una resposta política, abandonant d’una vegada la guerra bruta i l’ús contraproduent de la justicia.
Que el dia 9 a la nit el Govern designés el Ministre de Justícia per fer la valoració “política” del procés participatiu català, és un indicador clar. Aquest advocat de l’Estat que ara fa de Ministre, va parlar de “responsabilitats i accions penals”. Si no fos perquè Espanya -malgrat ser una pseudodemocràcia de pa sucat amb oli- forma part de la UE i de l’OTAN, potser hagués aparegut el Ministre de l’Interior o directament el de Defensa, per amenaçar als catalans i acontentar els potencials votants espanyols del PP.
Mentrestant els esforçats -i cada dia més desesperats- militants de “terceres vies” que l’Estat no és capaç d’ofertar, tracten d’aprofitar l’èxit rotund d’ahir, per intentar alguna solució federal o confederal en la que només hi creuen 4 catalans de bona fe -alguns d’ells amics apreciats- i algun espanyol despistat. L’editorial de “La Vanguardia” del dia 10 era tota una exhibició d’aquest tipus de defensa a la desesperada, que ja només interessa als pocs “catalans de l’IBEX 35” i als que encara no han pogut (hi ha negocis no deslocalitzables) o no han sabut internacionalitzar-se i depenen massa del mercat espanyol.
Però el pacte de la transició és del tot obsolet. No serveix com a punt de partida de res útil i seriós. El franquisme es va tancar en fals i molts dels seus elements han perviscut sota el maquillatge de la transició. És el cas, entre altres, del tractament que fa l’Estat del que anomenen “problema catalán” perquè encara no saben que és un “problema español”. I si algú vol ressucitar aquest cadàver amb terceres vies (alerta, Pedro Sánchez, que ets molt jove, acabes d’arribar i sembles tan presoner de la mòmia postfranquista com Alfonso Guerra), que parli amb Pablo Iglesias que a la vista que ningú aposta per democratitzar Espanya i dignificar la política, s’inclina per la revolució.
Ja seria trist haver d’esperar el triomf de la primera revolució bolivariana a Europa per possibilitar una solució a la britànica i resoldre el problema que té Espanya amb Catalunya mitjançant un referèndum que permeti decidir als catalans el nostre futur nacional. De tota manera, la meva impressió sobre Podemos és que l’exercici polític pot provocar, respecte Cataluya, una evolució semblant a la que va exhibir el PSOE: de la lliure unió de pobles ibèrics de Suresness al ribot d’Alfonso Guerra. Si no crec en terceres vies és perquè considero que el sistema de valors que determina l’espanyolitat, impossibilita assumir la diferència nacional, cultural i lingüística catalana. I Podemos és moltes coses, però és un moviment espanyol, no català.
Pel que fa a Catalunya, està per veure si les forces polítiques sabran interpretar adequadament el mandat de la majoria social: la porcellana s’ha vist que era fràgil. En qualsevol cas, abans o després, la relació entre Catalunya i Espanya experimentarà un canvi radical. Quant més trigui la política en assumir l’espai que ara ocupa la repressió, la guerra bruta dels serveis d’intel·ligència espanyols i l’ús abusiu que fa el Govern de la Justícia, més traumàtica serà la negociació amb una Catalunya que, majoritàriament, ja ha desconnectat d’Espanya.
El diumenge passat, diumenge gris de tardor, és un bon símbol d’aquesta desconnexió. L’alegria i l’emotivitat de la jornada eren la cara de la moneda, essent-ne la creu aquesta desconnexió apàtica de l’Estat i la desafecció creixent del mateix. Potser ja irreversible.