14 I 15 DE FEBRER DE 2025

Els dietaris formen part del gènere anomenat “papers privats”, conegut també com “literatura del jo” i fins i tot qualificats d’exercici narcisista no exempt de caure en el risc de l’exhibicionisme. Espero que no sigui el cas¡

Els diaris, les biografies, les autobiografies, en general els esmentats “papers privats”, proporcionen al qui els escriu més graus de llibertat que cap altre gènere. Hi ha moltes maneres de parlar sobre els fets quotidians, sobre tu mateix i els que t’envolten. La qualitat literària, el desig de fer atractius uns fets personals, els recursos per aconseguir interessar el lector en episodis que no deixen de ser comuns i corrents en la vida de qualsevol, permet sacrificar el rigor, l’exactitud, la precisió, en la descripció del que es vol compartir. Al cap i a la fi, diferents persones, davant els mateixos fets, no tenen perquè sentir el mateix. Ni tenen perquè posar el mateix èmfasi en els mateixos aspectes a l’hora d’explicar-ho. Fins i tot, qui escriu, en el seu afany de donar força al que explica, pot sublimar tant que el resultat ja no es correspongui amb la realitat. O pot, directament, mentir. Quantes autobiografies i biografies fetes per encàrrec -o no- recorren a la mentida per “santificar un dimoniet”. Són llicències permeses, que cal procurar saber administrar.

Fins i tot diuen que l’objectivitat de la història sempre es dubtosa en la mesura que l’escriuen els guanyadors…

____________________________________________________________

Després d’això, qui creurà el que explicaré ara sobre el 14 i el 15 de febrer de 2025, oi? Potser tampoc em

FOTO: NINA CARNÉ

creureu s’hi dic que en aquest bloc -que gairebé ja té 13 anys d’història-, deliberadament, no he mentit mai. Doncs sí, ho dic. Ho afirmo sincerament. Com dic que, de ben segur, hi ha imprecisions, inexactituds, fets inexistents -que desconeixia que ho eren-, sublimacions, enaltiment de fets o persones i crítiques -fins i tot ferotges i irades- que deuen haver desfigurat la realitat.

Està clar però que un amant dels dietaris no podia ometre les emocions viscudes i la bellesa del que una colla de gent vàrem compartir avui fa una setmana. Perquè, en síntesi, vàrem compartir    amor i amistat. O si voleu simplement amor, ja que l’amistat de pedra picada no és res més que amor. No descobreixo res.

De la mateixa manera que la felicitat no és un estat, sinó que més aviat és una suma de moments que si són prou sovintejats poden aproximar-se a un estat, el camí de l’estimar a la parella, als fills i familiars, als amics, te tonalitats diferents, moments, capítols. Alguns d’ells especialment emotius, entranyables, bonics. El 14 de febrer vàrem celebrar els 50 anys de la Romina -que els havia fet el día 12- amb la singularitat que es mereix ella i el seu mig segle de vida. El 15 vàrem repetir celebració afegint-hi les dels bons amics Joan Oliveras i Ramon Camp que el 11 i el 12 de febrer, també havien completat anys de vida. Uns poquets més que la Romina, deixem-ho aquí… Quedeu-vos que entre els tres, aquella setmana havien assolit 189 anys de vides intenses…

Em considero molt afortunat d’haver  conegut a la Romina i de fer camí amb ella intentant no oblidar que la felicitat cal saber trobar-la en aquest camí, sense esperar el final. Una suma de presents pot proporcionar un camí llarg ple de moments de felicitat i en això estem.

El 14 i el 15 de febrer passats, doncs, no van ser el final de cap camí. Sí que va significar però, el final d’una curta i intensa etapa de dos mesos. Dos mesos plens d’il·lusió i de posar tota la carn a la graella, per aconseguir una celebració de cinquantenari inoblidable. I ho va ser¡

Les festes de celebració sorpresa, per que ho siguin, per aconseguir l’efecte sorpresa, a banda de -ara sí- enganyar molt la festejada -només durant dos mesos¡-, és important que reuneixin el màxim nombre possible de persones que son i/o han estat importants durant la vida d’aquella persona que, perquè l’estimem molt, volem que visqui un moment inesborrable. M’afanyo a dir que per gran que sigui l’esforç de reclutar els indispensables, sempre hi poden haver oblits. Mil disculpes si en aquest sentit hi ha hagut algun error “imperdonable”.

La Romina i jo no fa dècades que ens coneixem. Si almenys jo hagués sigut de Lleida -ella ho és-, tot hagués estat més fàcil a l’hora de contactar amb aquestes persones importants de la seva vida. M’he adonat passejant amb ella per la ciutat d’Indíbil i Mandoni, que allà, anant pel carrer, les persones tot sovint es saluden i s’aturen a parlar. Sembla que es coneguin tots¡ (Sí, sí, ja es ben trist que això sembli estrany¡). Però jo vaig néixer i he viscut massa anys de la meva vida a la maleïda àrea metropolitana que cada vegada acapara més i més territori de Catalunya, i on les relacions entre humans no són ben bé iguals. Aquesta proximitat i escalf que es viu a Lleida -i que seria el desitjable arreu-, a la metròpolis s’ha substituït per formes d’interaccionar més fredes, distants i extravagants. Sortosament, ja fa quasi 8 anys que m’he escapat d’aquell infern¡

Però visc a les Terres de l’Ebre, no a Lleida, el que tampoc m’ha facilitat la tasca d’aconseguir reagrupar ni els seus amics lleidatans, ni els seus companys de carrera de Pamplona, ni amics d’altres indrets amb qui els anys de vida professional la va portar a estrènyer lligams sòlids. Això sí, m’ha facilitat convidar a una amiga seva de l’Ametlla de Mar, casada amb un noi de Deltebre i residents a l’Ampolla, a tocar de casa¡

FOTO: NINA CARNÉ

Fujo de la dispersió per tornar a centrar-me en la Romina. Les persones bones ens milloren. Les persones alegres ens fan estar alegres. Les persones que ens fan sentir que saben estimar i ens estimen, ens ajuden a estimar. Les persones sempre disposades a ajudar ens ensenyen amb l’exemple el valor d’ajudar al proïsme. Les persones despreses fan créixer la nostra generositat. Hi ha persones que per la seva qualitat humana, la seva bondat, ens ajuden a treure el millor de nosaltres mateixos i en la mesura que al seu voltant generen pau i harmonia, fan el món millor. Gràcies Romina¡ Hauríeu de ser-ne més d’aquests.

Diuen que “qui pren un coix per company, camina coix al cap de l’any”. El contrari també és cert.

Aquests mesos de preparació de la festa d’aniversari de la Romina, han estat gratificants. No només per la

FOTO: NINA CARNÉ

felicitat que proporciona fer el que sigui per qui estimes, també perquè m’han permès conèixer la major part d’amics d’ella que encara no coneixia i conèixer millor els pocs que ja coneixia.

Cadascun d’ells i tots plegats en conjunt, són un mirall que reflecteix ben bé, els valors humans d’ella. L’entusiasme que he trobat en elles -la majoria noies, però no pas totes!- i ells -menció especial pel Josep Maria Dolcet-, m’ha generat empatia i estima. La resposta de tots ha estat “per a la Romina el que calgui” i han fet mans i mànigues per fer tot el necessari perquè la celebració fos inoblidable. I ho han aconseguit¡

M’he sentit acollit amb un gran escalf, sabent, no cal dir-ho, que no era pas per a mi, sinó per l’estima i la confiança que tenen en ella i el desig que sigui feliç. Sigui com sigui, m’he sentit afortunat i tremendament agraït. Ha estat una experiència molt bonica.

La recerca arqueològica de l’Arnau en el passat material i emocional de la vida i la família de la seva mare i la il·lusió que li va fer participar en la celebració -des de la distancia física per a res emocional, tot al contrari- ha estat inestimable. Si parléssim d’una pel·lícula, diríem que a banda d’actor principal, n’ha estat

FOTO: NINA CARNÉ

el guionista, el compositor de la banda sonora, gairebé el realitzador i l’encarregat dels efectes especials, algun dels quals ens va posar la pell de gallina a tots. Però més important que tot això, ha estat la seva capacitat de transmetre a tots els presents una bona dosi de tendresa, emocionant-nos, en especial als que el coneixen des de petitet.

Pel que fa als meus amics, em va fer molta il·lusió convidar als que han pogut conèixer més la Romina. Tots ens alegrem de veure els amics feliços i les meves amistats, en aquest sentit no són una excepció. Si veuen que la persona que estimo em fa feliç, poca cosa més els hi caldrà -almenys en primera instància¡-. A partir d’aquí els hi pot resultar més fàcil o menys sentir la persona incorporada al grup, com a pròpia.

Si dic que els meus amics no van trigar gaire en apreciar les qualitats  humanes de la Romina, lamento haver-los-hi de dir que en aquest cas no s’enduran el premi a la perspicàcia¡ Aconsegueix fàcilment que la

FOTO: NINA CARNÉ

gent l’estimi de forma especial i per això la celebració va ser molt emotiva i, com deia, els preparatius carregats de sentiment.

Fa més de 45 anys que conec amb en Joan Oliveras i amb en Ramon Camp. Sense necessitat d’entrar en detalls, els dos han estat persones importants en la meva vida i m’han aportat a banda d’afecte, experiència i saviesa. El dia 15, veure la Romina, en Joan i en Ramon, bufar tres espelmes que completaven l’esmentat número 189, suma dels anys viscuts per tots tres, va ser molt especial. Una confluència bonica, una coincidència entranyable. Un sentiment d’estima molt intens.

_____________________________________________

Acabo de forma semblant a com he començat. Hi ha capítols importants de les nostres vides que sentim que mereixen unes ratlles, altres no i aquesta és una decisió personal. Tot una responsabilitat pel que fa a trobar el to i la mesura (o desmesura, que pot ser una opció deliberada) del que s’expressa o s’intenta expressar, del que es vol transmetre.

FOTO: NINA CARNÉ

Aquests moments que permeten viure de forma singular l’amor i el valor de l’amistat, no tenen preu i passen a formar part del bagul dels millors records.

Avui he sentit la necessitat, he volgut, m’ha fet goig especial compartir aquests sentiments. Gràcies a totes i a tots els que heu fet possible aquesta celebració tan bonica i assenyalada. Un agraïment especial a la Nina Carné, per la bellesa de les fotos que va fer i la capacitat de mostrar en els rostres de tots, l’espill de l’ànima¡