Vaig sortir de Rapolano en direcció a Siena travessant un paisatge que encara pertany plenament a les Crete Senesi. Turons amples i suaus, terres argiloses, grans extensions de camps que s’ondulen sense gaire interrupció, alguna casa aïllada, algun xiprer, oliveres disperses i aquella sensació d’espai obert que ja havia començat a reconèixer com una de les formes més característiques de la Toscana. En pocs dies m’havia acostumat a trobar una bellesa extraordinària en aquelles terres aparentment austeres, amb una vegetació escassa en alguns indrets i unes ondulacions que permeten contemplar el paisatge fins molt lluny. La llum, les formes dels turons i els canvis de color de les terres cultivades ofereixen una varietat que, vista de passada, pot resultar difícil d’apreciar.
No és el Chianti, més verd, amb les vinyes, les oliveres i els boscos que ocupen bona part dels vessants. Tampoc no és exactament la Val d’Orcia, amb aquella successió gairebé excessivament perfecta de turons, xiprers i antics poderi que ha acabat convertint-se en una de les imatges més conegudes de la Toscana. A les Crete Senesi el paisatge és més nu, més agrícola, menys preocupat per resultar bonic. Els camps conserven una amplitud que permet apreciar el relleu i les cases apareixen escampades, sense arribar a trencar la continuïtat d’aquella terra ondulada. M’agrada aquesta austeritat, que no reclama admiració a cada revolt de la carretera i que, tanmateix, acaba imposant-se per la bellesa del conjunt.
A mesura que m’acostava a Siena, el paisatge anava canviant. Apareixien més arbres, més cases i més signes de vida urbana. Les extensions de terra oberta es feien menys freqüents i la proximitat de la ciutat començava a notar-se, encara que sense cap transformació brusca. La campanya sienesa anava cedint terreny als primers edificis, fins que, en un moment determinat, va aparèixer el rètol que anunciava l’entrada a Siena.
Si no hagués sabut on anava, podia haver estat perfectament l’entrada de qualsevol poble italià d’una certa mida. Una carretera estreta, una barrera metàl·lica, un mirall de trànsit, uns contenidors, unes oliveres, un xiprer i una casa al fons. El rètol deia simplement SIENA. Res que anunciés la ciutat que durant segles havia rivalitzat amb Florència, ni una de les concentracions monumentals més importants d’Itàlia. Aquell nom, que evocava tantes coses, apareixia en un cartell d’una modèstia absoluta, enmig d’uns elements tan corrents que podien correspondre a qualsevol altra població.
Quan viatjo, acostumo a mirar quants habitants tenen les ciutats que visito. No sempre, però sí prou sovint perquè aquesta curiositat s’hagi convertit en una mena de costum. Les xifres em serveixen per fer-me una idea de les dimensions actuals dels llocs, encara que de vegades produeixen sorpreses considerables quan les comparo amb la seva importància històrica. Recordava que Siena tenia al voltant de cinquanta mil habitants, mentre que Florència superava llargament els tres-cents cinquanta mil. Em sorprenia que una ciutat que havia arribat a competir políticament, econòmicament i militarment amb Florència tingués avui una població tan reduïda.
La comparació em portava també a Arezzo, una altra ciutat que he visitat durant aquest viatge i que té aproximadament cent mil habitants, una xifra semblant a la de Sant Cugat del Vallès, on vaig néixer. Arezzo, que en la meva imaginació històrica no ocupava ni de lluny el lloc de Siena, té avui gairebé el doble d’habitants. És evident que comparar les dimensions actuals d’unes ciutats amb el poder que havien tingut fa set o vuit segles té un valor molt relatiu. El passat és el passat i el present és el present. Però hi ha dades que, sense explicar gran cosa per elles mateixes, ens descol·loquen. I aquell rètol tan modest, més propi de l’entrada d’un poble gran que d’una antiga república independent, encara accentuava més el contrast.
Un cop aparcat el cotxe, vaig començar a caminar cap al centre. La primera Siena que veia conservava alguna cosa de rural. Les muralles no separaven una massa urbana compacta d’un exterior completament ocupat per carreteres i edificis. Ben a prop hi havia oliveres, arbres, vegetació i terreny obert. En alguns
punts, la ciutat semblava acabar-se de cop i el camp començava gairebé immediatament. Aquella proximitat entre els edificis i la terra que els envoltava em resultava especialment atractiva després d’haver passat tants anys vivint en una Barcelona on costa cada vegada més trobar una separació clara entre la ciutat i la successió inacabable de construccions que l’envolten.
Però, per damunt d’aquella primera impressió rural, Siena ja començava a mostrar una altra escala. La Torre del Mangia, altíssima, s’enlairava des del Palazzo Pubblico i dominava aquella primera visió de la ciutat. Més enllà distingia una altra gran massa monumental que, des d’on em trobava, encara no sabia identificar amb seguretat. Les cases, els teulats i els campanars apareixien agrupats sobre els turons, mentre que la vegetació arribava gairebé fins als peus de les muralles. Vaig aturar-me a mirar.
La visió exterior de Siena em va produir una emoció que contrastava poderosament amb la modèstia de l’arribada. Encara no havia trepitjat la Piazza del Campo, ni havia vist el Duomo, ni havia entrat a cap palau o església. Tenia davant meu una ciutat que coneixia sobretot pels llibres i per les imatges, i aquella primera contemplació, amb la Torre del Mangia destacant per damunt dels edificis i el camp arribant fins a les muralles, va superar les expectatives amb què m’hi havia acostat. Era Siena sencera, o almenys la il·lusió de tenir-la sencera davant dels ulls.
Aquella emoció tenia a veure amb la bellesa de la ciutat, però també amb una fascinació que m’acompanya des de molt jove. Sempre he dit que m’hauria agradat viure al Renaixement, encara que amb algunes de les comoditats dels segles XX i XXI. L’entusiasme per una època històrica té els seus límits i no veig cap necessitat d’idealitzar les infeccions, el fred, les males condicions higièniques o les moltes incomoditats que devien acompanyar la vida quotidiana d’aquells segles. Si pogués escollir, em quedaria amb una bona part del món intel·lectual i artístic del Renaixement, però difícilment renunciaria als avenços de la medicina moderna o a disposar d’aigua calenta a casa.
Sé perfectament que l’ànima monumental de Siena és més medieval que renaixentista. La República, el Palazzo Pubblico, la Piazza del Campo i bona part de la grandesa històrica de la ciutat corresponen a un període anterior al que habitualment identifiquem com el Renaixement. Però aquest coneixement no modificava gaire el sentiment que em produïa tenir-la al davant. En la meva imaginació, les ciutats de la península Itàlica dels darrers segles medievals i del Renaixement formen part d’un mateix món cultural que he anat coneixent al llarg de la vida i pel qual sempre he sentit una atracció especial.
Recordo les primeres explicacions sobre el Renaixement a l’escola, a les classes d’història de l’art de la professora Laruy. Però també el recordo a les classes d’història, de literatura i de filosofia i, per una via aparentment diferent, fins i tot a les de física. No hi ha gaires períodes històrics, abans de l’època contemporània, que apareguessin amb tanta insistència quan anàvem canviant d’assignatura. A història estudiàvem l’humanisme i les transformacions de la societat europea. A literatura apareixia la recuperació dels autors clàssics i una nova manera de concebre l’home. A història de l’art descobríem la pintura, l’escultura i l’arquitectura italianes. I, quan arribàvem a determinats coneixements matemàtics o físics, tornàvem a trobar-nos amb alguns dels mateixos noms i amb problemes que també havien interessat els artistes.
Una de les coses que més em va sorprendre d’aquell aprenentatge va ser descobrir fins a quin punt coneixements que avui classificaríem dins de les matemàtiques, la geometria o l’òptica podien intervenir directament en la pintura i l’arquitectura. La perspectiva n’és probablement l’exemple més evident. Uns
Font: VISIT TUSCANY
principis geomètrics permetien representar l’espai en dues dimensions d’una manera que donava a les figures i als edificis una profunditat fins aleshores difícil d’aconseguir. Aquells artistes estudiaven problemes que avui consideraríem propis de diverses disciplines científiques perquè els necessitaven per pintar, construir o comprendre millor les formes de la natura.
Hi ha una raó personal per la qual m’interessa tant aquesta relació entre el coneixement i la creació. Quan escric, un record, una emoció o un detall del que tinc davant em porten sovint a buscar allò que desconec. I el que aprenc em fa mirar d’una altra manera allò que volia explicar. El perill és entusiasmar-me tant amb la descoberta que acabi reproduint coneixements que el lector pot trobar en qualsevol enciclopèdia, en lloc d’aportar-hi una mirada pròpia. No sempre sé trobar el punt just. El coneixement alimenta l’escriptura i l’escriptura em desperta noves ganes de conèixer. Potser per això em resulta tan propera aquella curiositat renaixentista que relacionava l’observació de la natura, les matemàtiques, la medicina, la filosofia i les arts, i que troba en Leonardo da Vinci una de les seves expressions més extraordinàries.
Quan comparo aquell món amb l’actual, em sorprèn la distància que hem recorregut en el sentit de l’especialització. El coneixement científic ha avançat d’una manera que hauria estat inimaginable per als homes del Renaixement, però aquest progrés ha comportat també una divisió cada vegada més gran entre disciplines, especialitats i subespecialitats. Ho conec prou bé per la meva experiència professional en el món de la medicina. Avui podem arribar a saber extraordinàriament molt sobre un camp cada vegada més reduït i, al mateix temps, ignorar qüestions que afecten disciplines immediatament veïnes. És una conseqüència inevitable de l’augment del coneixement, però no per això deixa de resultar-me inquietant.
Potser una part de la meva fascinació pel Renaixement prové d’aquí. M’atreu aquell moment en què la curiositat intel·lectual encara podia moure’s amb una certa llibertat entre la filosofia, les matemàtiques, la pintura, l’arquitectura i l’observació de la natura. No penso que els homes d’aquell temps sabessin més que nosaltres, ni que visquessin millor, ni que haguem de prendre la seva societat com un model. El que m’interessa és aquella amplitud de la mirada i la relació tan estreta que podia existir entre el coneixement i la bellesa.
Tot això forma part de la meva educació i dels interessos que he anat conservant al llarg dels anys. Per això, quan vaig trobar-me davant de Siena, la ciutat em va portar de seguida a aquell món que havia començat a imaginar a les aules i que després havia anat coneixent a través de lectures, viatges i visites a museus. La Siena medieval que tenia davant no era exactament la ciutat renaixentista que jo hauria volgut conèixer, però formava part d’aquell món de repúbliques, principats i ciutats estat de la península Itàlica on havien florit extraordinàriament les arts i el coneixement. I, per primera vegada, en lloc de llegir-ne o contemplar-ne reproduccions, podia caminar pels seus carrers.
Abans d’arribar a la Piazza del Campo vaig passar per la Piazza del Mercato. L’havia vist destacada a les guies, però no hi vaig trobar cap gràcia especial. Consultant-ne després la història vaig constatar que el seu interès era sobretot el d’haver acollit durant segles l’activitat comercial de Siena. A una banda del Palazzo Pubblico, l’espai del mercat, dels tractes i de la vida quotidiana. A l’altra, la grandesa del Campo, on la República exhibia el seu poder. La distinció era prou clara, però la informació no va modificar la meva primera impressió de la plaça del Mercat.
Vaig continuar pels carrers del centre fins a entrar a la Piazza del Campo pel carrer Giovanni Dupré. No
LEONARDO DA VINCI. IL RINASCIMENTO PERSONIFICATO
sabia qui era Giovanni Dupré i m’havia entretingut a esbrinar-ho. Vaig descobrir que era un escultor sienès del segle XIX, fill d’un tallista de fusta i amb antecedents familiars francesos. Però, quan vaig arribar al final del carrer, Dupré va desaparèixer immediatament dels meus pensaments.
Davant meu s’obria la Piazza del Campo. Em va passar una cosa que no em passa sovint. Durant uns instants vaig perdre aquella curiositat que habitualment m’empeny a observar, preguntar-me coses i buscar explicacions. Em vaig quedar simplement mirant, amb una emoció que creixia a mesura que els ulls recorrien la plaça. Coneixia el Campo de fotografies, n’havia llegit la història i sabia prou bé que anava a veure una de les grans meravelles de Siena. Però res d’això no m’havia preparat per al que tenia al davant. Hi ha una diferència enorme entre saber que una cosa és extraordinària i trobar-s’hi un bon dia, sense cap intermediari, amb tota la seva bellesa.
I pensar que aquella plaça havia estat concebuda i construïda feia set segles! Aquells homes, dels quals ens separa gairebé tot en la manera de viure, de pensar i d’entendre el món, havien estat capaços de crear un espai d’una harmonia que em semblava difícilment superable. No era únicament la grandesa dels edificis, ni el Palazzo Pubblico, ni la torre que s’enlairava al seu costat. Era el conjunt, aquella manera de reunir-ho tot en un espai que semblava fet d’una sola peça. Havia imaginat moltes vegades com devia ser viure entre les ciutats de la Toscana medieval i renaixentista, i ara en tenia davant dels ulls una de les expressions més belles. Em vaig sentir profundament commogut. Durant una estona, ni la història ni els coneixements que havia anat acumulant no em van fer cap falta. Només volia absorbir aquella obra d’art majestuosa amb la mirada.
Quan vaig començar a recuperar les ganes d’examinar el que tenia davant, el primer que vaig observar va ser la inclinació del paviment. La Piazza del Campo baixa cap al Palazzo Pubblico i la seva forma de petxina accentua una concavitat que es percep molt més caminant-hi que contemplant-la en una fotografia. Vaig baixar uns metres, em vaig girar i vaig tornar a mirar cap al Palazzo. El maó domina gairebé tot el conjunt i la Torre del Mangia trenca l’horitzontalitat de les façanes amb una verticalitat extraordinària. La forma mateixa de la plaça convida a moure’s, a baixar, a girar-se i a buscar una altra perspectiva.
Gairebé al mateix moment, un eclesiàstic va travessar el Campo. Anava vestit de rigorós negre, amb una capelina i una faixa d’aquell violeta rosat tan particular de la jerarquia catòlica. No vaig saber identificar quin rang tenia i, en aquell moment, tampoc no em va interessar gaire esbrinar-ho. El que em va captivar va ser la imatge. Caminava amb decisió i el contrast entre el negre de la sotana, el violeta de la faixa i el color torrat dels edificis i del paviment resultava magnífic. El vaig seguir amb la mirada mentre travessava la plaça, fins que va desaparèixer per un dels carrers que hi desemboquen. Em va quedar als ulls aquella pinzellada negra i violeta sobre el maó de Siena.
Encara havia de produir-se una associació força menys noble. En un sector del Campo, davant de la successió de façanes de maó que segueixen la corba de la plaça, em va venir al cap la plaça de braus de les Arenes de Barcelona. Déu meu. No hi puc fer res. La comparació és injusta i, sobretot, irrellevant. La Piazza del Campo és una meravella absoluta i les Arenes no tenen res a fer aquí. Però el cervell juga aquestes males passades. Una corba, el maó i una certa semblança en la disposició dels edificis van obrir un calaix de la memòria que jo no havia demanat obrir. Durant uns segons, Siena i Barcelona van quedar absurdament superposades. Afortunadament, la visió va durar poc. Vaig continuar caminant i les Arenes van tornar al lloc que li correspon, un horrible centre comercial, resultat de la degeneració de l’encara més horripilant plaça de braus que havia estat.
Al fons de la plaça, el Palazzo Pubblico i la Torre del Mangia em recordaven que Siena havia estat una república independent, amb institucions, govern i territori propis. Vaig voler saber una mica més sobre els qui havien governat des d’aquell palau i així vaig arribar als Nou, una magistratura vinculada als sectors mercantils i financers de la ciutat, que va exercir el poder entre 1287 i 1355. No era una democràcia en el sentit que avui donem a la paraula, però tampoc no seria exacte parlar d’una dictadura. De tot el que vaig llegir, però, hi va haver un detall que em va interessar força més que les dates i les classificacions polítiques.
Resulta que, durant els dos mesos que durava el mandat, aquells nou senyors havien de viure dins del Palazzo Pubblico, separats de les famílies i sotmesos a unes normes de convivència estrictes. Vaig pensar immediatament en un conclave. Un conclave civil, naturalment, amb la diferència que aquells homes ja entraven al palau amb la feina adjudicada i no havien d’escollir cap papa. No sé si aquell sistema contribuïa a fer-los millors governants, però dos mesos de convivència forçosa devien ser suficients per conèixer força bé les virtuts i els defectes dels companys.
Precisament dins d’aquest Palazzo hi ha una de les obres que el meu amic Xavier Ranera m’havia insistit que no em podia perdre abans de marxar de Siena. Jo no coneixia Ambrogio Lorenzetti ni havia sentit parlar dels seus frescos del Bon i el Mal Govern. En Xavier me n’havia explicat la importància i m’havia recomanat expressament que els anés a veure. Lorenzetti sembla que els va pintar entre 1338 i 1339, durant el Govern dels Nou, i la seva localització em resultava especialment interessant. Un govern encarregava una representació de les conseqüències del bon i del mal govern per decorar precisament les sales on es prenien les decisions polítiques.
La qüestió m’interessava més enllà del valor artístic de les pintures, que encara no havia vist. Governar bé o governar malament tenia conseqüències sobre els carrers, les cases, el comerç, la seguretat, el camp i la vida quotidiana dels habitants de la República. Aquells frescos mostraven el resultat de les decisions dels governants sobre la ciutat i el territori que administraven. Em semblava una manera extraordinàriament explícita de recordar als qui exercien el poder quina era la seva responsabilitat. En Xavier tenia raó en insistir-hi. Abans de marxar de Siena hauria d’entrar al Palazzo per veure’ls.
Vaig continuar caminant pel Campo. A mesura que m’acostava cap al centre, la concavitat de la plaça es feia encara més evident. En algun moment vaig pensar en un velòdrom. Va ser una associació purament visual, suggerida per la forma de la plaça, però de seguida em va venir a la memòria L’Eroica, que havia vist feia només dos dies a Gaiole in Chianti i a Brolio. Aquelles bicicletes antigues, els mallots de llana i els ciclistes que havia contemplat durant la jornada encara els tenia ben presents. Després vaig comprovar que la coincidència anava més enllà de la meva imaginació. La Piazza del Campo havia estat un punt de control de L’Eroica, que aquell any tenia cinc recorreguts, de 46, 81, 106, 135 i 209 quilòmetres. Els participants dels recorreguts llargs hi havien passat dissabte i diumenge també hi havia hagut control. No hi feien voltes com en un velòdrom, sinó que travessaven la plaça i continuaven la cursa. Feia només dos dies que les bicicletes que jo havia vist a Gaiole i Brolio havien circulat per aquell mateix indret.
Però el Campo tenia una història de curses molt anterior a l’aparició de les bicicletes. L’anell exterior que envolta la part central de la plaça és precisament l’espai que es transforma en pista per al Palio, la famosa cursa de cavalls de Siena. La meva ocurrència del velòdrom no era, doncs, tan desencaminada, encara que els animals que durant segles han corregut per aquell circuit siguin uns altres.
En un fullet informatiu vaig llegir que, quan s’acosta la cursa, aquell anell es cobreix de tufo, una terra especialment preparada que permet convertir el perímetre de la plaça en una pista per als cavalls. El Palio
se celebra tradicionalment dues vegades l’any, el 2 de juliol, en honor de la Madonna di Provenzano, i el 16 d’agost, per l’Assumpció de la Mare de Déu. Siena està dividida en disset contrade, els barris històrics de la ciutat, deu de les quals participen en cada cursa. Els cavalls fan tres voltes al Campo, convertit durant unes hores en un hipòdrom que difícilment podria tenir un escenari més magnífic.
Mentre caminava per aquell anell, em va agradar pensar que sota els meus peus hi havia una pista absent. No cal imaginar un hipòdrom construït als afores de la ciutat perquè Siena ja el té incorporat a la plaça més noble del seu centre històric. Quan arriba el Palio, les tribunes ocupen una part del perímetre, els balcons i les finestres es converteixen en llotges i la multitud omple l’espai central. Els cavalls corren per la corona exterior sobre el tufo, enmig d’una ciutat que viu la cursa amb una passió que va molt més enllà de l’interès per una competició esportiva.
Les contrade no són una invenció folklòrica destinada a entretenir turistes. Formen part de la història i de la vida de Siena, amb uns vincles de pertinença que els habitants han conservat al llarg dels segles. La cursa és el moment culminant d’una celebració que inclou sis proves prèvies, l’assignació dels cavalls per sorteig i un seguici històric en què participen més de sis-centes persones. Tot plegat exigeix una preparació considerable i una implicació ciutadana que difícilment es pot comprendre del tot sense conèixer la relació dels sienesos amb la seva contrada.
La Piazza del Campo, per tant, canvia completament de funció durant uns dies. La mateixa plaça que jo estava recorrent tranquil·lament es converteix en l’escenari d’una celebració multitudinària, amb una passió col·lectiva que forma part de la identitat de la ciutat. No és fàcil trobar una definició que expressi totes les dimensions del Palio. El poeta Mario Luzi ho va resoldre amb una frase d’una simplicitat admirable, «Il Palio è il Palio«. Probablement no cal buscar-ne una altra.
Hi ha encara un detall que em va interessar especialment. Acabada la festa, retiren la terra de la pista, netegen i renten el paviment fins que desapareixen les restes del tufo. La terra es recupera, es tracta i es guarda en magatzems municipals fins a la celebració següent. La pista apareix i desapareix. Durant gairebé tot l’any, el Campo és aquella plaça magnífica que jo estava contemplant. Quan arriba el Palio, el mateix espai es transforma sense necessitat de construir-hi res permanent.
Em sembla una particularitat extraordinària. La plaça conserva intacta la seva arquitectura i, tanmateix, durant uns dies recupera una funció que els sienesos han mantingut al llarg dels segles. La pista hi és, encara que no es vegi. Aquell matí caminava per damunt del seu rastre, en una plaça que no necessita cap instal·lació esportiva afegida perquè la seva forma ja permet que els cavalls hi corrin.
El Palio i L’Eroica, tot i pertànyer a mons diferents, comparteixen una afició molt italiana a conservar i celebrar tradicions que els participants viuen amb una serietat considerable. Hi ha alguna cosa admirable en aquesta continuïtat, en la capacitat de mantenir vives unes celebracions que han travessat el temps sense perdre la vinculació amb la gent que les protagonitza.
Amb el pas dels dies, començo a descobrir una dimensió del viatge que només apareix quan un es concedeix temps per viure en un territori. Els llocs que deixo enrere no queden immòbils en el record. Una descoberta posterior modifica la impressió d’una visita anterior, una imatge desperta una associació
EL PALIO I L’EROICA A LA PIAZZA DEL CAMPO
inesperada i allò que semblava una experiència acabada torna a ocupar-me el pensament. La Toscana que vaig coneixent es barreja amb la que ja he viscut, i els records comencen a enriquir-se els uns als altres. Potser és aquí on trobo una de les diferències essencials entre viatjar i passar una temporada en un lloc. Arriba un moment que la geografia deixa de ser una successió de destinacions i es converteix, discretament, en una part de la pròpia biografia.