NOMÉS PER A MALALTS DE FUTBOL (APARENTMENT) (1)

• (La informació que apareix en aquest post s’ha extret, pràcticament en la seva totalitat, d’experiències personals, diaris personals, premsa de l’època i comentaris d’amics, coneguts i persones trobades a l’atzar.)

Barcelona, 27 de desembre de 2022

Avui fa 29 anys que va néixer el meu fill Oriol, i volia escriure sobre Messi, sobre Argentina i sobre el futbol, de la manera que l’entenc jo. Però quan m’hi poso, un col·lega que està connectat amb l’hospital de Sao Paulo on està ingressat Pelé, m’envia un WhatsApp per dir-me que, ara sí, això va d’hores o, com a molt, de dies.

Sento com quelcom se’m remou a dintre. Pelé fa retornar al meu cap, per enèsima vegada, aquell dia del mes de juny de 1970, poc abans de la revetlla de Sant Joan, en el que, amb 12 anys a punt de complir, vaig veure la final del Mundial de Mèxic, al colossal Estadio Azteca, en la que Brasil va guanyar Itàlia per 4 a 1. Havia sentit parlar de Pelé, vaig veure el “no gol” que va fer des el mig del camp contra Txecoslovàquia, i a partir d’allà em vaig enganxar, i el grandíssim Edson Arantes do Nascimento, Pelé, O Rei Pelé, esdevindria el primer heroi futbolístic de la meva vida. (Escolto per la ràdio que estan preparant  l’estadi del Santos, —on Pelé va jugar tota la vida, fins que va anar al Cosmos de Nova York, el 1974, per acabar la seva carrera—, per acomiadar el que, per a mi, és un dels tres millors jugadors de la història del futbol).

Juny, final de curs, bones notes, tot l’estiu per davant, un Mundial de futbol en un país molt llunyà… El món era encara molt gran i inabastable per a mi, i no em podia imaginar que, amb els anys, en recorreria un bon tros. Aquells dies de Mundial, quan acabaven els partits, anava amb els amics on fos, al poliesportiu, al club de tennis, al carrer, a jugar a futbol somiant coses grans, ves a saber què, segons la imaginació de cadascú.

La imatge d’aquell partit, quan hi penso, sempre és el primer gol, marcat per Pelé. El record del Mundial és Pelé, l’esmentat “no gol” contra Txecoslovàquia, que va fer des del mig del camp, i aquest. Recordo tot l’equip. Em sabia de memòria l’alineació. Després de Pelé, qui més em tenia el cor robat era Tostao. Però aquella davantera, Gerson, Jairzinho, Rivellino, Tostao i Pelé… Quina meravella. I recordo veure per primera vegada els laterals fer d’extrems. Es deien Marcos Antonio i Carlos Alberto, i quan pujaven per la banda ja veies com Pelé, o es desmarcava, o arrossegava tres defenses i, especialment, Tostao —moltes vegades era ell que feia l’intent de desmarcada per deixar lliure Pelé de massa defenses— o qualsevol dels altres creaven perill constant i feien gols.

No sé quantes vegades dec haver vist aquell partit des que tenia 12 anys!!! I quantes he posat el gol de Pelé a càmera lenta. Veus com, malgrat no ser molt alt, salta increïblement per rematar de cap un centre, no recordo de qui, i fer un gol antològic. Sembla com si, durant unes dècimes de segon, quedés aturat a l’aire, traient-li un terç de cos al defensa italià, i des d’allà dalt va impulsar, amb força, amb el cap, de dalt a baix, la pilota per fer-la rebotar contra terra.  Entretant el porter, Enrico Albertosi, es llençava cap a la seva esquerra, i la bola ja rebotada li passava una mica per sota del lloc pel que el seu cos acabaria volant, mil·lèsimes de segons després, abans de caure sobre l’herba, quan la pilota ja era dins la porteria. És un gol que s’ha de veure i no s’oblida mai més. Vida eterna per al gran Pelé!

I un record per Dino Zoff, que dos anys abans havia estat porter titular de la selecció italiana que va guanyar l’Eurocopa, a Mèxic va ser el reserva d’Albertosi i seria titular, amb 40 anys, a la selecció italiana que va guanyar el Mundial Espanya 82. Mai sabrem si Zoff hagués aturat aquella pilota. Semblava impossible d’aturar. Tot i així, la rematada de Pelé hagués estat de crack, tot i que possiblement no n’estaríem parlant.

Vaig trigar anys en saber que d’allò se’n deia “jogo bonito”, i que qualsevol dels cinc davanters podia jugar en qualsevol posició de davant! El que sí que vaig aprendre, gràcies al meu pare, va ser el que era jugar amb perillositat, sense pilota. I m’ho va mostrar, fent-me fixar en els moviments de Tostao.

És possible que el record que tingui sigui mitificat. Però allò que vaig veure, aquell futbol, em provocava unes sensacions tan inestimables, que lamento el que es perden aquells que, en la galàxia futbolística, no veuen més que deu eixelebrats, corrent darrere d’una pilota i un de menys mogut, mirant que no li colin dins la porteria.

Especulo dient que em sembla que Pelé hagués pogut triomfar jugant al “tiki taka” de Cruyff i Pep Guardiola, i que donada la seva condició  física, hagués pogut brillar també en el futbol actual, que sembla basar-se en la verticalitat, protagonitzada per monstres físics, veritables atletes, com Kylian Mbappé.

Pelé jugava, regatejava i xutava amb les dues cames, tenia una precisió mil·limètrica en les passades, una arrancada ultraràpida amb pilota controlada, trencava la cintura dels defenses contraris i era un gran rematador de cap. Li donaven moltes “castanyes”, però tard o d’hora les tornava totes. I passés el que passés, sempre somreia!

Di Stefano, Cruyff i Maradona ja no hi són. Pelé se’n va anant. Ens queda Messi, i aquest era el tema del post.

Terres de l’Ebre, 28 de desembre de 2022

Vaig escriure (veure “Epíleg imprevist: Estimat Leo, gràcies infinites! (D.A. Maradona i 4) de 12 de desembre de 2020”), una sèrie de tres posts, en ocasió de la mort de Diego Armando Maradona i un quart, l’epíleg, que començava així:

“Una diferència important, molt important, entre Maradona i Messi és que Diego va guanyar la Copa del Món de futbol amb Argentina, i Leo no”.

I acabava el post desitjant el que no seria fàcil, —i de fàcil no n’ha tingut res—: “No serà fàcil, però com que somiar és gratuït, m’encantaria veure Leo aixecar amb l’albiceleste, el bonic trofeu de la Copa del Món el 2022 o, com a mínim, la Copa Amèrica el 2021”.

I a partir d’aquí raonava per què creia que, a Leo, se li havia de facilitar la sortida del Barça.

Com a barcelonista, hagués desitjat que Messi no marxés mai del Barça. Però, creient llavors que el Barça precisaria, almenys, dues temporades, per tornar al primer nivell de competició —ara ja no goso dir quantes n’hi caldran—, veia que Messi necessitava jugar en un gran equip per poder aspirar, amb 35 anys, a guanyar el Mundial de futbol amb l’Argentina.

Proposava que havíem de ser generosos amb qui, juntament amb els seus companys, havia situat, durant anys, el Barça a dalt de tot del futbol mundial. Marxar per la porta gran, per tornar quan volgués, i acabar els seus dies al Barça amb un contracte vitalici. Jugant, o directament dirigint la fàbrica de jugadors del Barça. La Masia, a la que ell va arribar amb 13 anys. I si, animat pel que acaba d’aconseguir, volia intentar repetir-ho el 2026 amb 39 anys… Endavant i a esperar-lo.

I sigui quan sigui, hem de fer el que tenim pendent amb ell i que al Barça no fem bé, quasi mai —Xavi en seria una excepció—: acomiadar els que ens han fet grans al món, com es mereixen. Massa llegendes del Barça, com ara Cruyff, per citar-ne algun —o abans del mundial el mateix Piqué—, han sortit per la porta del darrere. Massa sovint ens pesen els embolics finals, fent-nos oblidar trajectòries estel·lars de grans figures, que acaben marxant de qualsevol manera.

El cas és que, amb Messi, alguna cosa no es va calcular bé i, de tota manera, va haver de marxar d’una forma trista. I va fer el que era esperable en tal cas. Anar a un dels grans. Tot i que anant al Paris Saint Germain, penso que es va equivocar d’equip gran. No estic segur que jugar al costat de Mbappé hagi estat el millor per a Messi.

Jo el feia al Manchester City de Pep Guardiola, Txiqui Beguiristain, Manel Estiarte, Joan Patsy i, també, Ferran Soriano. Però no. Em vaig equivocar.

En qualsevol cas, el Leo veterà ha pogut dirigir la selecció del seu país cap el cim del món. Ha guanyat la Copa del Món 2022 i la Copa Amèrica 2021. Apoteòsic. Per fi s’ha acabat l’absurda discussió Messi-Maradona. Cadascú es quedarà amb el que cregui més oportú. Per a mi, Lionel Andrés Messi haurà estat el millor jugador de futbol de tots els temps.

O Rei ho tenia tot! Personalment, en el futbol, em va descobrir un univers desconegut. Pelé, i Johann a l’Ajax, em van fer adonar que el que jo veia cada quinze dies al Camp Nou, si bé n’hi dèiem futbol, no tenia res a veure ni amb la canarinha, ni amb l’Ajax, ni amb la taronja mecànica!!!

El meu pare em parlava, emocionat, del “Barça de les cinc copes”. Fins i tot em vaig aprendre els noms de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, abans que ho popularitzés Joan Manuel Serrat. Però —l’anècdota és tal qual— el dia que li vaig preguntar si era equivalent a Gerson, Jairzinho, Rivellino, Tostao i Pelé, ja vaig entendre que… no ben bé!

Per algú com jo, que va haver d’esperar tenir 16 anys per veure guanyar una lliga al Barça (quan va guanyar l’anterior, jo tenia 2 anys ), la imatge de vestit Cruyff amb la samarreta del Barça, guanyant la lliga del 0-5 al Bernabéu, la del gol mític de “l’holandès volador”… M’enteneu, oi?

Afortunadament, però, el millor llegat que ens va deixar Cruyff no va ser com a jugador. A ell li devem l’anomenat “ADN Barça” que ha durat fins avui. I que ningú oblidi que Messi és un producte de la Masia, la fàbrica de jugadors i del model de joc que ens va deixar Johann.

Per tant, agraïment infinit a Cruyff, no cal dir a Pelé, amb l’emoció afegida de saber que se’ns en va, però considero que Messi ha estat el més gran que jo he vist mai i el que em provoca, no ho puc expressar amb paraules, i està per damunt de moltes consideracions, raonables, racionals, respectables i, admeto, no exemptes de polèmica.