VÍCTIMES DEL MAIG 68
Recordes quan deies que m’estimaves tant? Doncs ja veus… I jo aquí parlant sol amb la buguenvíl·lia… Ja m’ho deien: “Vols dir que no és massa jove aquesta noia per a tu? I quan et facis gran, què?”. Que en soc, de babau! T’hauria d’haver deixat jo abans de què em fessis cornut! Però clar… Per què t’havia de deixar?
L’amor és cec. Ni hi vaig pensar en els anys que ens separen. Sí, erets molt guapa i ho ets. No dic pas que se’m passés per alt… Però em vaig enamorar i encara ara… I si fos això… La Melania no ha deixat pas al Trump, no? I tu i jo no ens portem tants anys. Bé, potser sí. De fet, ens en portem uns quants més… Però almenys jo no soc tan cabró com el Trump. Tu semblaves un àngel i ho deus seguir sent. Però clar, jo no tinc la planta d’aquest noi. Que potser és ric? Però a tu això no t’importa, no? No ets com aquell funcionari que es va casar amb la duquessa d’Alba.
Això no m’ho havies d’haver fet, no m’ho mereixo. Per altra banda, estic pensant que si em dius que fa tres anys que et veus amb aquest paio, potser en fa cinc o vuit, o deu! Ara m’hauria d’enfadar! I escridassar-te i insultar-te! Però no et resultaria creïble, oi? De fet, a mi tampoc. Per què enganyar-nos? Però què dic, enganyar-nos? Tu m’has enganyat a mi! Jo només t’he estimat.
I aquells viatges! Com gaudíem dels paisatges, de la gent, l’un de l’altre. O això creia… Que potser ja et veies amb aquest cony de marrec? Saps que em vaig “deixar la camisa” per fer el viatge amb el transsiberià? Ja no senties res per mi? Bé que et va agradar, però, el viatget! Mare meva! Però què estic dient, Mercè? Si ets una santa. Bé, almenys ho semblaves…
Ja n’hi ha prou, estic dolgut i emprenyat, i ara sabràs qui soc! Ja et pots preparar. Aniré a casa, t’ensenyaré la maleïda foto i et diré: “Et penses que et pots anar morrejant i deixant-te grapejar per les cantonades per un ‘pipiolo’?Què t’has pensat? Fora d’aquesta casa!”. Sí, això faré. Ostres, però… No podré. La foto me l’has enviat tu i al darrere hi posa: “Miquel, he estat molt feliç amb tu tots aquests anys, però la nostra espelma s’ha apagat. Et desitjo el millor, bonic!”. Sempre has fet una lletra tan maca, Mercè!
————————————————————————————–
Pobre Miquel! Com el vaig enganyar. Mai va saber res de la meva vida, ni de qui era jo en realitat. Tanta candidesa també té això: no t’assabentes del que passa al teu costat. Feliç i enganyat.
Abans d’ahir, estava avorrida, cap client al restaurant quan, tot d’una, va entrar un home sol, d’uns cinquanta anys, que el vaig trobar molt atractiu i que, per un instant, em va transportar a… ufff!
Li vaig portar la carta, va trigar en mirar-se-la. Estava molt concentrat en la pantalla del seu telèfon. Quan començava a fer una ullada al menú, el telèfon va sonar i va respondre visiblement enfadat, retraient a l’interlocutor que el molestés a l’hora de dinar. Al menjador no hi havia ningú més i els seus esforços perquè no el sentís, malgrat jo em vaig allunyar tant com vaig poder, varen ser inútils.
Mentre dinava, jo anava voltant pel menjador, incòmoda. No tenia res més a fer que atendre aquest client únic, ningú més entrava a dinar i, a més a més, alguna cosa d’ell em resultava atractiva i em costava no mirar-me’l de tant en tant, tractant de dissimular al màxim i confiant que les mirades no es creuessin massa. Tot i així, els nostres ulls varen quedar mútuament clavats en tres ocasions, que es van resoldre totes amb un somriure. Cada vegada em provocava més atracció i, alhora, més neguit. Atabalada com estava, veient que havia acabat i que no volia ni postres, ni cafè, li vaig portar el compte sense que me l’hagués demanat.
-Vaja, que tens pressa per plegar? (Em va dir somrient).
-No, no. Perdoni, no sé què… en fi, disculpi, no…
-Res a perdonar -va tallar ell-. Tens uns ulls molt bonics. Quants anys tens?
-Trenta.
Ell em va dir que en tenia 55, quan jo no n’hi hagués fet més de cinquanta, i que es deia Carles. La conversa va anar fluint espontàniament, es va allargar i quan anava a aixecar-se per marxar em va dir:
-Dóna’m el teu telèfon i et trucaré per continuar xerrant. Et faré una perduda i així tindràs el meu. Ara he de marxar. He dinat molt bé i amb una fantàstica companyia inesperada.
Al cap de poc, va arribar un WhatsApp d’ell que, no tenint-ne prou en contestar-lo d’immediat, em va faltar temps per proposar-li quedar per anar a fer un cafè. El passat retornava i, malgrat la por, lluny de frenar, vaig accelerar. Al cap de tres dies, va venir a la tarda a casa i vàrem acabar al llit. Després, això sí, vàrem fer un cafè…
Jo em deia a mi mateixa que no passava res, que això no tenia res a veure amb coses passades feia anys que… quan, de cop i volta, em va dir:
-Llegeixes els articles de Mario Santiño? Les columnes que fa a “La Gazeta”.
“Com pot ser?’” -vaig pensar-. Escoltar el nom del Mario em va llençar, com un projectil, catorze anys enrere! Jo tenia només setze anys i en Mario, 56. Va fer de mi el que va voler. Pal i pastanaga a ritme frenètic. Alternança de flors amb vexacions i insults, afalacs amb bufetades. Aleshores, ningú
MATZNEFF O LA PEDOFILIA NORMALITZADA PEL MAIG 68
Font: Capital
parlava de violència de gènere. Fos com fos, amb tendresa o tractant-me com un gos, demanant o manant-m’ho, jo sempre el complaïa, l’obeïa mansament, el satisfeia en totes les seves peticions o exigències, fins i tot les més aberrants. Patia i alhora experimentava un gaudi pervers i enverinat. No sé com em vaig fer addicta al sexe, a la cocaïna i a altres drogues. Això només va ser el principi de la meva fi. Aquest tipus de relacions amb homes, unes quantes dècades més grans que jo, es repetirien durant molts anys.
Semblava que, amb en Miquel, aquelles relacions tòxiques s’havien acabat. Incapaç de trencar un plat, com m’havia de maltractar? Va ser l’última relació amb un home dècades més gran que jo, i va ser sana i bonica. La que tenia amb ell. Altra cosa és les que vivia en paral·lel…
Des que em vaig separar d’ell, totes les parelles que he tingut han estat joves. Li vaig enviar la foto del Guillem, per anunciar-li que el deixava, convençuda que a ell el tranquil·litzaria veure que marxava amb algú de la meva edat i a mi, encara que ell no sabés res del meu passat, inconscientment, també em tranquil·litzava. Si s’hagués imaginat que era incapaç de dir no a la major part dels homes grans que se m’acostaven! Pobre Miquel! Sempre tan amorós, tan respectuós…Tant, que li vaig acabar perdent el respecte i el vaig maltractar com sempre m’havien maltractat a mi.
Però heus aquí com, de cop, va aparèixer en Carles, i de nou em trobava patint per si no el satisfeia al seu gust, alhora que sentia por. Por de mi mateixa. Pànic! Desitjant que marxés en una mena de vol i dol, tot i saber, que s’acabaria com i quan ell volgués, i que jo el deixaria fer sense límit de cap mena. Quin horror!
Mentre esperava que em tornés a grapejar, pensava:
“Potser sí que cerco el pare que vaig perdre amb només tres anys i que no he tingut mai. L’hagués estimat igual i potser ell m’hagués tractat millor. De tota manera, no sé fins a quin punt aquesta explicació tan senzilla, de llibre d’autoajuda… De fet, totes les relacions que he tingut i tinc, amb homes de qualsevol edat, han estat tòxiques. Excepte amb en Miquel. Potser per això el vaig deixar. Pobre, ell que ni es va adonar mai que consumia de tot, ni s’imaginava com les drogues han debilitat el meu cervell. No sé com he pogut arribar a ser aquesta deixalla! Quan sento parlar del ‘consentiment’ i del ‘no és no’… Jo no tinc cap no quan l’hauria de tenir, i si el tinc, soc incapaç d’expressar-lo. Com a molt he expressat un no tímid i imperceptible però sempre he acabat cedint”.
La sensació que em va provocar sentir de nou les mans del Carles a la pitrera, va acabar amb tota especulació i em vaig entregar, submisa i fastiguejada de mi mateixa, a ell.
———————————————————————————————————-
Entretant, en Mario Santiño, amb gairebé vuitanta anys, agonitzava a l’UCI de l’Hospital San Benigno. El respirador ajudava el seu diafragma a pujar i a baixar rítmicament, i emplenava d’aire la part de teixit pulmonar que no estava plena de la porqueria deixada pel virus i la inflamació. Per la vida que havia portat, sempre havia tingut pànic del VIH, però mai s’hagués imaginat morint -com així va ser- per un virus provinent d’un ratpenat d’un mercat xinés o potser fabricat en un laboratori ideat per a la guerra biològica. Tant era. Això ara no canviaria el resultat.
Ja feia anys que el seu cos no li reclamava aquella satisfacció quasi pedòfila, malgrat el seu cap, en las fases d’alegria, el feia somiar amb aquelles criatures amb les que gaudia, sí, sexualment, però sobretot maltractant-les. La Mercè va ser una de tantes, sense més. En les fases de tristesa es refugiava en l’Elena, la dona adulta i madura que sempre el va estimar i que no estava amb ell a l’hospital -ni el podria acompanyar durant la seva mort- perquè les normes anti-COVID no ho permetien.
L’Elena l’estimava i el va acceptar completament, trastorn bipolar inclòs. Al contrari que el sant baró del Miquel, l’Elena estava al cas de totes les relacions que mantenia el Mario i dels molts i variats problemes que envoltaven la seva vida. Sempre el va considerar un malalt, mai es va plantejar denunciar-lo, i tots els esforços els va dirigir a convèncer-lo que acceptés tractar-se. I en Mario ho intentava, però quan la bèstia sortia, arrasava amb tot.
De periodista i escriptor reconegut va passar a treballar en mitjans digitals sensacionalistes i a practicar el “sang i fetge”, en especial contra un polític i el seu partit, que van esdevenir per a ell, en la seva ment malalta, un recurs útil sobre el que abocar tota la seva ira irracional. El va combatre sempre i va gaudir rematant-lo quan el polític ja havia estat abatut per la guerra bruta. Tot plegat, un retrat fidel de la dinàmica política, la mediàtica, la relació entre elles i la decadència social d’un planeta en el que desapareixerien els humans, en pocs anys, per l’acció combinada de l’escalfament global i la proliferació de virus al costat dels quals el coronavirus, era un microorganisme ridícul.
Dins d’en Mario, com a bon bipolar, hi havia com a mínim dues persones -de fet, diverses- que en aquell moment final, en el que el repàs de la vida viscuda es feia present, sí o sí, en el seu cervell -no aconseguia aturar-lo- totes aquestes persones que vivien dins en Mario des de sempre, discutien, es barallaven però, com sempre, tampoc ara, no aconseguien arribar a cap acord. El sentiment de penediment davant un possible poder sobrenatural en el que mai havia cregut però ara, per moments, semblava aparèixer, competia amb el ressentiment contra el món, la vida i l’univers. El sentiment de
ALFONS QUINTÀ O LA BOGERIA
Font: El Ideal Gallego
revenja contra qui fos o què fos que l’havia condemnat a viure, superava qualsevol petit vestigi de penediment o aflicció per tot el mal que havia arribat a perpetrar.
I així va morir, torturat i amargat, però sense capacitat de penedir-se. Mentre les llums i els pitos dels monitors havien deixat de fer pampallugues i sons intermitents per passar a estar activats de forma continuada, a terra jeia el llibre que no va poder arribar a llegir, “El fill del xofer”, el protagonista del qual, psicòpata, misogin i periodista com ell, de trajectòria paral·lela, es va suïcidar després de matar la seva dona. En Mario hagués volgut assassinar totes les amants joves que va vexar i maltractar al llarg de la seva vida, retre homenatge a l’Elena i destruir-se. La COVID-19, però, es va avançar