TARDOR A CATALUNYA

Tardor boirosa a Catalunya… El cel fa dies que està clar, però l’ambient està emboirat. Tensió, nervis, cares de preocupació, ràbia. Gent indignada, que no descansa bé, que no es troba bé.

Amb el fred, però, més d’hivern que de tardor, s’ha produït una mena de relaxació social estranya, potser més aparent que real. Segur que queda ràbia i frustració contingudes, però tot es va resituant sense que això vulgui dir que ningú, absolutament ningú, cap català, pensi com pensi, renuncia als seus ideals, ja siguin independentistes o unionistes.

Pel meu gust, l’amic Miquel Puig -al qual conec des de fa 20 anys i com els bons vins millora i millora amb el temps fins a esdevenir molt bo- l’encerta de ple en un article d’avui al diari “Ara”. Entre altres coses diu:

“Sembla clar que abans de les eleccions els presos seran a casa. Posem-nos a la pell del jutge belga que ha de decidir sobre el lliurament de Puigdemont i els seus col·legues a la justícia espanyola. L’advocat li presenta la carta pública que han signat un centenar llarg de professors de dret penal i en què afirmen que és manifest que els acusats no han comès els delictes de sedició i rebel·lió de què els acusa el fiscal; que és manifest que l’Audiència Nacional no és competent per jutjar-los; i que és manifest que l’aplicació de la presó preventiva no estava justificada.

No cal que es tracti d’un jutge amb vocació d’estrella, ni que tingui animadversió a l’Estat espanyol, ni simpaties per l’independentisme. No pot lliurar els perseguits perquè és lliurar-los a l’abús”.

El que diu en Miquel Puig -a banda de reforçar els arguments dels qui desconfien de la independència del Poder Judicial-, que els presos seran alliberats, és quelcom que una gran part de la població ha assumit -esperem que no hi hagi decepció al respecte!- i això contribueix a relaxar aquest ambient de tardor. Segur que hi ha una petita part d’unionistes a Catalunya contraris a aquest alliberament i que si es produeix, lluny de relaxar-se s’indignaran, però són, n’estic segur, una franca minoria. A Catalunya, a diferència d’Espanya, la majoria dels que no volen la independència, no se senten còmodes sota l’etiqueta unionista. Hi ha els de “la tercera via”, els federalistes, tots aquells que malgrat no voler la separació entre Catalunya i Espanya, són molt crítics amb l’actuació de la policia l’1 d’octubre, amb la de la Justícia i amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Aquests no s’entristiran per l’alliberament dels presos polítics que, a la meva manera d’entendre, ho són, ja que més enllà de formalismes i interpretacions de la legalitat, han estat empresonats per la seva ideologia, pel que pensen. Al contrari, ho viuran com un element afavoridor del diàleg que, confien, els ha de conduir a una solució tipus “tercera via”.

Es tracta d’un segment de població que ha patit molt esperant una oferta de diàleg per part de l’Estat que no ha arribat, i això malgrat els esforços fets, sobretot per alguns catalans, però també per diferents espanyols. El conflicte és viu i probablement ho continuarà estant durant bastant de temps encara. Una “tercera via” entre l’independentisme i l’unionisme anacrònic i nostàlgic del franquisme requeriria, per tenir alguna possibilitat de reeixir, la regeneració prèvia i en profunditat de l’Estat espanyol.

Tan clar és això com que Catalunya mai serà independent amb un 50% de la població a favor d’aquesta opció. Amb un 60% o un 70% sí. Per tant, que hi hagi independència o que no hi sigui, dependrà quasi exclusivament de la capacitat o no d’eixamplar aquesta majoria.

Sé que alguns amics que en les últimes setmanes eren molt crítics amb “la bogeria” de proclamar -o quasi- la República amb un 50% escàs dels suports i jo els hi deia que calia arribar fins al final, se sorprendran del que ara escric.

Quin era el sentit de tot el que s’ha fet? Alguns diuen que s’ha fet el ridícul internacional amb resultat de presó per a la meitat del Govern i d’exili (o fugida covard segons qui parli) de l’altra meitat. A banda de posar el país en crisi econòmica i social.

Pel que fa al suposat impacte econòmic del procés, “fuga” -per a mi ridícula i patètica- d’empreses inclosa, Miquel Puig ho explica molt bé:

“Els costos de transició abans i després de la independència van quedar clars en el cas escocès, i són negligibles (…) Existeixen, però eren molt, molt petits.

El que estem experimentant (a Catalunya i Espanya) no són els costos de transició d’una independització, sinó les conseqüències de la nefasta gestió de l’1-O per part del govern espanyol: la policia exercint violència però sent incapaç de controlar el carrer”.

Pel que fa al suposat “ridícul internacional”, de ridícul res de res.

Avui Catalunya és coneguda a tot el món com a entitat per sí mateixa. No hi ha ni un sol Media rellevant i no tant rellevant que no n’hagi parlat. I si bé no hi ha hagut ni un sol reconeixement oficial de cap país del món a la independència de Catalunya (per cert, es va proclamar realment?), aquests països, en especial els que conformen la Unió Europea, han posat fre a la repressió d’estat exercida per Espanya. I no ho diran, perquè Espanya és un soci d’aquest club d’interessos exclusivament econòmics anomenat Unió Europea, però saben perfectament que el grau de democràcia consolidat a Espanya és deficient. Sabien perfectament que Espanya és una democràcia de baixa qualitat i la virtut que ha tingut haver conduit les coses a l’extrem que les va portar el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya ha estat reforçar ad infinitum la nefasta opinió que els europeus tenen d’Espanya. Ho sabien, però ara el punt al que s’ha fet arribar el procés català els hi ha recordat fins a incomodar-los de forma extrema. Saben que aquesta Espanya “de sempre”, se l’han de “menjar amb patates”, perquè la van incloure al club i no es poden permetre posar en risc l’economia europea i l’Euro sent tolerants amb l’eventual independència de Catalunya.

Saben que Catalunya suposa el 20% del PIB espanyol i que una crisi catalana posaria en risc l’economia espanyola i de retruc l’europea. Europa es podia permetre -i encara- que s’ensorrés Grècia. Però no es poden permetre que Espanya implosioni.

Atenció, a la UE saben perfectament que des de que governa Rajoy amb Montoro i De Guindos, la factura dels interessos del deute públic espanyol ha passat de 26.297 milions d’euros a 31.283 milions d’euros l’any passat, duplicant-se des de l’inici de la crisi el 2008. I no és que el seu predecessor, Zapatero, fos el primer de la classe!

Els governs de Rajoy s’han gastat gairebé 170.000 milions d’euros en interessos del deute públic en menys de 6 anys. L’endeutament de l’Administració central que gestionen directament Rajoy i els seus, s’ha situat en quasi un bilió d’euros, xifra que si es compta el deute de la Seguretat Social, es depassa, amb el que suposa d’amenaça al pagament de les pensions als jubilats. Si les pensions de jubilació a Catalunya no es cobren, no serà precisament per la independència!

Tot això a Europa ho saben i per aquest motiu el principal creditor del Tresor espanyol, el Banc Central Europeu, si bé prorrogarà la compra de deute públic espanyol de gener a setembre de 2018, ho farà reduint a la meitat el deute que comprava, passant de 60.000 milions d’euros a 30.000.

Però a la UE, igual que saben això, saben perfectament que España està governada pel partit polític més corrupte d’Europa. Saben que l’extrema dreta espanyola nostàlgica del franquisme, supera la que emergeix a França, Holanda, Àustria, Alemanya i altres països, i que està perfectament integrada dins del Partit Popular.

A Espanya “el desafio catalán”, els hi ha servit per distreure el personal del totalitarisme, la corrupció i la mala gestió del Govern del Partido Popular. Però a la UE no l’enganyen i si bé difícilment es podrien treure Espanya del cim -res més lluny del disseny europeu, per altra banda- ni permetran que una eventual crisi econòmica espanyola els arrossegui, ni toleraran actuacions violentes que a Espanya serien perfectament imaginables, però que no resultarien homologables en cap democràcia occidental.

Per aquest motiu des d’Europa han posat límits a la repressió que el Govern del PP pretenia exercir a Catalunya i s’han incomodat amb la que finalment ha exercit i està exercint, que consideren excessiva. Repressió practicada, per cert, amb el vistiplau i la complicitat entusiasta del PSOE, amb personatges com Felipe, Guerra, Bono i tants altres, com Cebrián, tan hooligans com els militants populars més nostàlgics del franquisme.

Es digui el que es vulgui, el règim del 78 està exhaurit i Espanya s’haurà de regenerar. No sé si serà capaç de fer-ho. Com no sé, de fet no crec, que estiguem assistint als “últimos coletazos” del totalitarisme espanyol. Però tard o d’hora s’hauran de, si no regenerar, com a mínim fer-ho veure com van fer veure el 1978 que construïen una democràcia moderna amb tots els ets i uts.

Per tot això, si l’independentisme guanya terreny la independència serà només qüestió de temps. Si no depassa l’actual percentatge (que creiem que és més o menys del 50%, però que de fet no ho sabem, ja que mai ens hem pogut comptar en condicions, ni podrem fer-ho el 21D per l’ambigüitat i indefinició clàssiques dels Comuns), si es queda en el punt que està, Catalunya continuarà formant part d’Espanya.

El temps jugarà a favor dels independentistes si hi ha capacitat de substituir les preses per paciència i flegma. Miquel Puig dona arguments clau en aquest sentit:

“L’Estat acabarà perdent tots els processos legals que amb tant d’entusiasme ha encetat en les últimes setmanes. Entre altres coses, les fiances pel 9-N són desproporcionades, la violència de l’1-O atemptava contra drets fonamentals, les acusacions als Jordis i als membres del Govern no se sostenen i la forma que ha adoptat l’aplicació del 155 és inconstitucional. Ho perdrà com va perdre el tancament del diari Egunkaria o la inhabilitació d’Atutxa: inexorablement, però d’aquí uns anys”.

I en aquest “però d’aquí a uns anys”, en la comprensió que cal treballar uns quants anys en l’eixamplament de la majoria social favorable a la independència, hi ha la clau. Si durant aquests anys Espanya aconseguís el que sincerament jo desitjaria i que no és altra cosa que regenerar-se i democratitzar-se definitivament, no crec que l’independentisme català avancés. Però confio poc en les possibilitats reals d’Espanya de tenir capacitat de regenerar-se. La casta extractiva de matriu castellana que avui queda ben retratada a la llotja del Reial Madrid, ostenta el poder a Espanya de forma totalitària i ininterrompuda des de fa segles i res em fa pensar que això estigui pròxim a canviar.

Torno a l’article de Miquel Puig que a partir de l’evidència que “el món -ara sí- ens mira” -i això, amics crítics amb com s’han fet les coses, és així  precisament per això, per com s’han fet les coses-, assenyala que:

“A partir d’ara cada elecció serà un referèndum sobre la independència (…) Un diputat finlandès que segueix l’actualitat catalana ha piulat ‘Si els secessionistes catalans guanyen les eleccions, significa que la República es consolida’ (…) Si la majoria dels catalans volen la independència d’una manera sostinguda, Catalunya serà independent. I se sabrà si la volen elecció rere elecció.”

Així estem a Catalunya i a Espanya aquesta tardor. Però més enllà del “monotema” hi ha vida. I de fet els últims dies he estat més pendent i preocupat per un parell d’amics que per la situació político-social. Un amic espanyol directiu de multinacional i un amic català directiu d’una fundació. De fet volia escriure sobre això i no sé què m’ha portat a escriure sobre el procés. Anava a reflexionar sobre si la manera com la majoria de multinacionals tracten a les persones era compatible amb cap concepte d’humanisme. Però la vivència de l’amic directiu de fundació o la del clima polític i social no m’ha proporcionat evidències de gaire més capacitat de tractar les persones com a tals en aquests altres àmbits de la nostra societat.

Sé que hi ha d’evidències del contrari i, per contradictori que pugui semblar amb el que he escrit en aquest post, segueixo pensant que l’ésser humà es caracteritza fonamentalment per la bondat i aspira a viure en pau, estimar i ser estimat, encara que a vegades sembli tot el contrari. Deixem-ho de moment aquí. Ja en tornarem a parlar.