AJUNTAMENT DE SANT CUGAT DEL VALLÊS 1958

“Al Canadell hi ha una senyoreta tan distingida i primmirada que d’un baròmetre en diu un ‘beròmetro’. En canvi, els pescadors, d’un termòmetre en diuen un ‘tarmòmetro’”.

Josep Pla. “El quadern Gris”. Escrit -o iniciat, almenys- durant la pandèmia de grip espanyola de l’any 1918.

La cita de Pla m’evoca als anys passats a Calella de Palafrugell. Del  Canadell i la platja del Canadell en podria explicar moltes històries… Potser ho faré un altre dia. El “melting pot” -segons com bufonesc- de Calella, és tot un tema! Però avui parlaré del meu poble.

Quan era petit, un personatge característic de molts pobles, era “el tonto del poble”. Avui una expressió d’aquest tipus potser et pot portar a la presó, o com a mínim a dimitir de ministre quan s’esbomba que un dia vas escriure una barbaritat d’aquest calibre. Ara no entraré en la greu patologia mental col·lectiva, molt més mundialment pandèmica avui en dia que el coronavirus. Em limitaré a apuntar que confio que ningú vegi ferida la seva sensibilitat en aquesta descripció. Subratllo que és una descripció. Cal situar-se en context: la vida als nostres pobles, durant el franquisme, en aquest cas els anys 50 i 60. Les coses eren com eren… I entre tots vàrem permetre que el dictador morís tranquil·lament al seu llit i que nomenés successor. I anem pel successor del successor quan, de cop i volta, descobrim que potser tot segueix “atado y bien atado”.

Bé, anem al gra. Recordo, del meu Sant Cugat infantil, “el Diego tonto”, “els tontos del carrer Major”, el Pantaleó i uns germans de curta edat als que anomenaven els “Anastasios”, o els “Ambrosios”, no recordo bé, perquè el pare es deia així.

Fa temps que sento -confesso que amb certa preocupació- que em falla la memòria. Tothom li treu importància o al·ludeix a la normalitat de la cosa, donada l’edat…

Certament, la memòria és selectiva, tendeix a esborrar els mals records. Curiosament recordo coses de quan era molt i molt petit. Més enllà de la cosa de conservar la memòria antiga i perdre la recent -malament rai!- queda el dubte de si recordes o has transformat una sèrie d’explicacions dels pares o de persones de l’entorn, en un fals record. Ara em venen al cap dos records. Un que té l’aparença de ser d’aquesta última categoria, dels falsos records elaborats a partir d’explicacions, i un altre que és, sens dubte, un record real de quan tenia cinc o sis anys. Més aviat cinc.

El primer és de quan vaig passar les galteres. Jo no sé quina era la política de vacunacions a final dels anys 50, principi dels 60 però, o era deficient, o el meu pediatra no n’estava al cas o… no sé. Però vaig passar gairebé tot el que es podia passar: el xarampió, l’escarlatina, la tos ferina, la rubèola, la rosèola, la varicel·la… Afortunadament ja vacunaven de la pòlio -recordo persones una mica més grans que jo o de la mateixa edat, que encara la van passar, els hi deien els de la “sabata grossa” pel tacó alçat que havien de posar a la cama que s’havia escurçat- i també de la verola. També he d’agrair que les aparatoses galteres que vaig passar, no es compliquessin. Per sort, les galteres -avui quasi desaparegudes, com quasi totes les citades, gràcies a les vacunes- poques vegades acabaven provocant infertilitat i encara menys en nens petits. Tinc dos fills macos i ferms.

El cas és que jo recordo estar al bressol, a la banda dreta del llit dels meus pares, abrigat com si hagués d’anar al Pol Nord, amb una gorra de llana blanca i un jersei a joc, de la mateixa maleïda i gruixuda llana, ofegant-me de calor. No sé si era hivern o estiu, però tant li fa. Per a la meva mare, era igual. Sempre que estàvem malalts ens abrigava, no fos cas… (!).  A tot aquest equipament polar, hi va afegir un mocador que estrenyent-me la papada, pujava lateralment cap a les dues orelles -cobrint les paròtides, les glàndules que s’inflamen i provoquen la parotiditis, coneguda com a galteres- i que acabava nuat al cap, amb un doble nus, sota la gorra gruixuda de llana que, perquè no me l’arranqués, me la lligava a la mateixa papada, just damunt del mocador abans mencionat. No recordo si sota el mocador hi posava Vicks VapoRub, o em confonc amb els quadres catarrals en els que no m’escapolia de ser untat amb aquella pasta enganxosa, que me la posaven al pit i al damunt un cotó fluix per no tacar la roba! Des d’aleshores la farum mentolada, em repugna per associació d’idees.

El famós mocador que la meva mare em va nuar al cap, em transporta a la primera vegada, a la meva vida, que vaig veure un difunt (suposo que els freudians us ho esteu passant d’allò més bé!). Era el senyor Blai de cal Roura. És a dir, el senyor Blai Roura -boirosament crec recordar que d’origen empordanès, però no ho sé del cert. Diria que era de Palamós i que el seu germà tenia una pastisseria a la vila empordanesa- l’amo de la pastisseria Roura, on els dies de cada dia hi compràvem l’esmorzar (un croissant, una ensaïmada o un brioix al que li posaven mantega amb pernil dolç o salat, catalana, mortadel·la o formatge) i els diumenges hi compràvem un tortell o un braç de gitano, de crema, de nata o de xocolata, tant en el primer supòsit, com en el segon.

El meu record del senyor Blai és el d’un home vell, amb ulls clars i cara seriosa i un xic trista. S’aixecava a les 3 o les 4 de la matinada per posar-se al forn i a l’obrador, per endolcir-nos la vida en aquells grisos i dictatorials anys 60. Bé, quan el vaig veure mort a casa seva, estirat al seu llit, em va intrigar el mocador que nuat al cap li subjectava les barres per tal que no li quedés la boca oberta. Era idèntic al que m’havia posat la meva mare a mi quan vaig tenir les galteres! Igual que el difunt senyor Blai, jo tampoc podia obrir bé la boca, ni respirar bé. En el cas de la meva mare, el fet d’abrigar-me i posar-me aquell “mocador/camisa de força”, tenia a veure amb el pànic que sempre ha tingut ella a las malalties i la seva relació amb la mort. Per tant, amb el seu concepte de vida i d’estil de vida (!).

La mare, de molt joveneta, va sobreviure a la tuberculosi -que la va deixar un any clavada al llit, tractaments de l’època- gràcies a què el meu avi va aconseguir obtenir les dosis necessàries de la recentment apareguda penicil·lina, a l’estranger. Al llarg de la seva vida ha passat per vuit o nou intervencions quirúrgiques i la seva mala salut de ferro, l’ha portat fins als seus 87 anys, a viure sola des de que vàrem enterrar fa sis anys al pare -que sempre havia gaudit duna salut excel·lent-, tot continuant -com sempre- queixant-se dels seus mals i malalties, amb el cap clar i una limitació de moviments relativament lleu per a l’edat. Ens enterrarà a tots? No ho sé. Tot això per dir que la mare, per tal de que no emmalaltíssim o moríssim, era capaç de lligar-nos un mocador al cap, com el del difunt senyor Blai. No descarto haver estudiat Medicina per acabar d’esbrinar una mica més sobre el tema…

Quan explico que jo sóc de poble per, a continuació, dir que vaig néixer a  Sant Cugat del Vallès els que em miren amb cara de dir “va home, va! De poble diu”, ignoren que el 1958, el poble tenia 8.000 habitants, molts carrers no estaven asfaltats, ni tenien enllumenat, no sé si hi havia més carros i cavalls que cotxes, però n‘hi havia molts i també molts pagesos. Tinc un bon record de veure, a l’època de la verema, carros carregats de portadores amb raïm, anar cap al celler a portar-lo per fer vi. Per cert, un celler modernista preciós, que com el de Pinell de Brai, aquí a les Terres de l’Ebre, és obra de l’arquitecte vallenc, Cèsar Martinell.

Bé, tornem, però, al difunt senyor Blai, mort en un Sant Cugat rural. Si sempre havia trobat vell, en vida, al senyor Blai, un cop mort em va semblar molt vell. A més a més, si bé es van cuidar de què no se li obrís la boca, no li van tancar els seus ulls clars. No crec que la tanatopràxia estigués gaire desplegada en aquell poble del Vallès Occidental. Crec recordar que deien que havia mort jove. Segur que era força més jove del que jo en sóc ara, però jo el trobava molt vell. “Tants anys de matinar, de no descansar i de treballar tant, han acabat amb ell”, deia la gent.

PASTISSERIA ROURA

Igual que no recordo l’edat del difunt senyor Blai, tampoc recordo la meva (no perdeu el fil i, almenys vosaltres, recordeu, que tot això venia de la memòria). Però era petit. Onze anys, per dir alguna cosa? No sé per què el pare em va portar a la vetlla del cadàver del nostre preuat pastisser. Tot era estrany. La seva habitació crec que estava al pis de dalt, al que s’accedia per una escala estreta (potser en realitat era a la planta baixa i s’hi accedia per un passadís estret). Hi havia gent al carrer, a dintre la casa, a l’habitació del difunt, fent els comentaris que fa al cas en aquestes ocasions. Això sí, no hi havia -crec- ni menjar ni beure. Ho dic perquè en l’adolescència em va tocar anar a la vetlla i enterrament d’una germana del meu avi, en un petit poblet de la província de Castelló i l’escena que tinc gravada a la memòria és de pel·lícula de Fellini. La casa de la difunta va estar plena de gent tota la nit -el cadàver es vetllava des del moment de la mort,  fins que l’enterraven, dia i nit- i va acabar semblant un casino. La gent no parava de beure, de menjar, de fumar, de parlar cridant, de riure estridentment….

No sé per què a Sant Cugat no hi havia ni menjar ni beguda. Encara que fossin unes lioneses per honorar la memòria del difunt. Però no! Serà veritat que els catalans som donats a la gasiveria? Simplement més austers o discrets? No ho sé… Qui m’havia de dir que al cap dels anys presidiria el Consell Assessor d’una gran companyia funerària, propietat d’un fons d’inversió canadenc i que acabaria aprenent molt -més que estudiant i fent de metge- sobre el final de vida, la mort, el dol i els ritus funeraris segons les diferents cultures i la seva evolució en el temps. Bé, no hi ha dubte que menjar, beure, riure i gaudir, a banda d’ajudar a alliberar la tensió del moment, ajuden a la família a la preparació per al dol. Però al meu poble, aleshores, això no anava així.

Em va impressionar la professionalitat del senyor Lluís de ca l’enterramorts. Era l’hivern i l’home va arribar amb un abric gruixut, de color quasi negre tot i que no ben bé i, això sí, corbata de rigorós negre, mostatxo a joc amb la corbata i cabell repentinat igual de negre. No sé si era natural, o l’indiscutible professionalitat de l’home feia que es tenyís amb el tint més obscur disponible en aquell moment. Recordo que algú va dir que es posava betum negre al cabell i jo vaig aproximar-m’hi per olorar-ho i no ho vaig percebre. (Això em fa pensar que quan vaig ser Secretari del Govern de la Generalitat, un dels consellers sí que es posava betum negre per tenyir-se el cabell). El tret més revelador de la professionalitat del senyor Lluís era, però, l’expressió de la seva cara, Una cara de dolor profund. Com si el difunt fos el seu germà bessó. Aquesta actitud s’agraïa.  Era la cara que feia sempre, quan te’l creuaves pel poble. Duia sota el braç una carpeta, algun portafoli, no sé ben bé… Segurament un mostrari  de caixes de mort, de recordatoris… El senyor Blai reposava damunt del llit sense caixa encara. Devien haver de triar-la i d’aquí que el diligent senyor Lluís anés amb aquell feix de paper sota l’aixella.

Us heu perdut? Bé, refem el camí en ordre invers. Al difunt senyor Blai Roura de la pastisseria Roura, per tal que no se li quedés oberta la boca amb el rigor mortis, li van nuar la mandíbula amb un mocador lligat al cap, com el que la meva mare em va posar a mi per, suposadament, protegir-me de les galteres. Pot ser que l’impacte fos tan gran que, malgrat tenir, no sé, dos anys, recordi el retrat? Simplement he reconstruït una història explicada transformant-la en record? Els meus companys experts en neurociències o desenvolupament infantil ho podran dir. Això sí, la meva memòria és gràfica. No arriba potser a fotogràfica, però veig les imatges. Bé, acabo recordant-vos que em queda explicar el segon record que, tinc clar, que ho és de veritat.

Estava al parvulari assegut en una cadireta tan petita i baixeta com la tauleta, juntament amb uns quants nens i nenes més, mentre la senyoreta Maria explicava alguna cosa que els tenia a tots bocabadats. Com gairebé sempre, recordo la imatge, però sense so! Tinc clar que els meus companys havien embarcat en la història de la senyoreta Maria i feien cara d’al·lucinats. Jo pensava: “I si no és veritat? Per què s’ho creuen? Potser és cert o potser no…”.

Jo m’estimava molt la senyoreta Maria. La vaig citar als agraïments de la meva tesi doctoral, pel fet d’haver-me ensenyat a llegir i a escriure. N’hi ha prou amb dir que -en principi- mai hagués pogut fer una tesi doctoral essent analfabet! Però això no tenia a veure amb el meu escepticisme que, ja vegeu, ve si no “de fàbrica”, pràcticament. Durant anys m’han fet notar les meves dificultats per expressar algunes emocions i/o m’han titllat de pessimista. Bé, no sé si és ben bé així. Però si alguna cosa hi ha d’això, deu tenir a veure amb aquest escepticisme ancestral que encara m’acompanya!

Seguint enrere torno al principi, per no tancar en fals la narració: “els tontos” del meu poble.

“El Diego tonto”, em feia por. Recordo anar per Sant Cugat amb el meu pare -al pare li encantava sortir a passejar- i quan el veia de lluny, amb la seva boina negra calada fins a les orelles, una faixa negra i un bastó que l’ajudava a aguantar-se dret en el seu caminar trontollant i insegur, m’espantava. El pare somreia i algun cop em convencia perquè ens hi aproximéssim i ell intercanviava algunes paraules amb el Diego, en una conversa que a mi em semblava surrealista.

El meu record dels “tontos del carrer Major” és més que borrós. Segur que pesa més el haver-ne sentit parlar que no pas el record personal. En canvi, dels “Anastasios” i del Pantaleó sí que m’enrecordo.

El pare dels “Anastasios”, era visiblement alcohòlic i, a banda, patia algun tipus de dèficit que, malgrat ser metge, no sóc capaç d’associar-lo al meu coneixement. Em pesa el record -impactant per a un noi entre la infància i l’adolescència- de l’aspecte físic d’aquell bon home que, com el de la seva dona -igualment portadora d’algun problema de salut mental-, no descriuré. Només diré que ell, ella o tots dos, eren guenyos, exageradament guenyo o guenyos, en un moment que, diria, mai havia vist cap guenyo. Tenien molts fills. Cada any n’apareixia un de nou i la mare vivia en un estat d’embaràs permanent. No sé si en aquell moment estaven diagnosticats clínicament, ho dubto, però segur que socialment no.

Els fills eren alts, prims i semblants, en tots els sentits, als pares. Què cruel era la vida en aquells temps! El franquisme era cruel amb tots els  que no érem addictes al règim, i els nens érem -si se’m permet- “innocentment cruels” amb alguns “diferents”. Tot era tenebrosament en blanc i negre…

Una de les distraccions de la vida avorrida del poble era veure els germans “Ambrosios”, córrer a tota velocitat simulant amb les mans agafar un manillar i fent soroll de motor de motocicleta. Els aplaudiments i la gresca els animaven encara més a seguir la peculiar “cursa de motos” i així discorria la tarda en aquell Sant Cugat de carrers polsosos. Per cert, això passava al costat d’un dels forats del golf de Sant Cugat, el que toca a la Rambla Ribatallada, en el que els estiuejants, alguns senyors de Barcelona i algun estrany santcugatenc, hi tenien accés…

Bé, en el cas d’en Pantaleó -li dèiem Panta- sí que em veig amb cor de fer una aproximació diagnòstica. Penso -amb alt marge d’error, segur- que era psicòtic. De família rica -crec recordar que vivia amb unes tietes que es deia que eren milionàries- avui seria un sense sostre sense ser-ho. És a dir, vagava tot el dia pels carrers del poble, amb una pinta estrafolària i un cordill fent les funcions de cinturó, però tenia casa. La de les tietes riques.

El recordo prim i molt moreno de pell. Cridava l’atenció pels seus ulls blaus -tipus Paul Newman- de mirada intel·ligent -sovint psicopatia i intel·ligència van juntes- i el seu prognatisme que feia sobresortir la punta de la barbeta, molt més enllà del pla vertical de la seva cara. Això li impedia expressar-se amb normalitat quan parlava. El tema amb en Panta, era jugar als escacs. Impossible guanyar-lo!!! No recordo que mai ningú l’hagués guanyat…

EL PARVULARI ANYS 60

Seguint el fil del meu pensament i record, he d’esmentar el meu bon amic i company de parvulari Ramon Grau Soldevila. I el seu pare Tomàs Grau Garriga, germà del famós pintor i mestre tapisser de prestigi mundial, Josep Grau Garriga. Tots ells de Sant Cugat, de cal Magarola. Penso en el Ramon perquè ell amb les múltiples iniciatives locals que van des de Ràdio Sant Cugat, fins el Tot Sant Cugat, passant pel que voleu, i el seu pare, esdevingut cronista rellevant del poble en l’etapa final de la seva vida -tot i que ho devia conrear sempre-, em perdonaran -el Tomàs des del cel- per les meves imprecisions. Espero, però, que si non e vero, almenys sigui ben trovato.

Simplement són records borrosos d’un noi de poble que, envellint, cada dia perd més la memòria. Del Canadell, ja en parlarem un altre dia. I del gamarús de Calella, del pintor Candelària i del Dr. Alsina i Bofill, també.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

8 comentaris sobre “RECORDS BORROSOS D’UN NOI DE POBLE

  1. Montse Grau ha dit:

    Els records són selectius i curiosos. Tinc amics que recorden detalls d’una situació que hem viscut conjuntament que no sembla la mateixa que jo recordava. Els neuròlegs també diuen que no podem recordar situacions negatives d’abans dels tres anys però suposo que deuen haver excepcions.
    El retrat del meu poble quan eres petit és entranyable i les fotografies precioses. Gràcies per activar la meva memòria

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies pel teu comentari Montse.
      Els santcugatencs ens estimem el nostre poble. Avui, ja ciutat, és preciós i, malgrat costa retrobar aquell Sant Cugat, el poble de sempre i la gent de sempre, segueixen existint dins la ciutat que és ara!

  2. Xavier Ranera Cahís ha dit:

    Amarcord!
    M’enrecordo dels pobrets nois “Ambrosios” fent curses de motos, sense cap moto, davant l’estació de Sant Cugat, seguint les provocacions d’algún ganàpia, que ara de ben segur, sentiria molta vergonya. Cal dir que tots erem molt jovenets i immadurs. També recordo amb tristesa el Diego, amb la seva boina negra, caminant lentament i amb dificultats. Venia sovint a casa per demanar algún ajut i la meva mare o la meva àvia, li donàven només menjar (embotits, entrepans…) i unes galetes. Em deien que no li podien donar diners perquè no li convenia: els gastava en alcohol. Era una mica “pitongo”.
    També recordo molt bé al Sr. Roura de la pastisseria del carrer Santa Maria. A casa dèien que feia el millor braç de gitano del poble, millor que el de la pastisseria Sabat!
    Per descomptat recordo a l’enterramorts del poble, el Sr. Lluis Salvador, pare d’un bon amic de tota la vida, malgrat que ara ens veiem molt poc… normalment als enterraments!!! El senyor Lluis Salvador i la seva estimada esposa Isabel, amiga d’infància de la meva mare, venien molts diumenges a casa, quan el Barça jugava fora del Nou Camp, per fer unes partides de cartes molt familiars, mentre jo passava l’estoneta miran per la tele “Viaje al fondo del Mar” i després Maxwell Smart “Superagent 86” i la seva flamant esposa, la “agente 99”.
    Malgrat que la tele i les fotos eren en blanc i negre, els records romanen lluminosos i entranyables!

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies pel comentari, amic Xavier. La Isabel, com la teva mare, era també amiga de la meva. Crec que van anar juntes a l’escola. Tinc bon record de la Isabel. Una senyora carinyosa i amable. I no diguem la teva mare, la María! Quins berenars ens preparava!

  3. Montserrat ha dit:

    Els bons records et treuen un somriure agraït. Jo sóc de més d’un poble: Ripoll, Gràcia, Sant Cugat.
    A Sant Cugat hi vaig viure uns quants anys. Els primers anys, 1975-1979, vivia al carrer de la Mina, gairebé a l’extraradi. Recordo el carrer sense asfaltar i quant plovia el fang era qui manava, una minsa bombeta en tot el carrer, la fàbrica de “totxos”, les revetlles la carrer. M’agrada recordar-ho.
    Encara hi vaig, el canvi ha estat important, fins i tot hi ha una estació dels ” ferrocates”.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Montserrat. Recordo tot el que dius. El carrer de la Mina, els carrers de terra, sense asfaltar, el fangar quan plovia i una ridícula bombeta, de tant en tant, en fanals de ferro incrustat a la paret d’alguna casa amb una lampara blanca, que semblava un plat de sopa.
      Recordo les tornades d’escola cap a casa, a l’hivern, fosc,
      fosquíssim,esquivant els forats del carrer que sabia on eren de memòria, en aquells hiverns freds -no com els d’ara- i humits.
      El pas dels anys els ha transformat en records bonics!

  4. Montserrat ha dit:

    No conec Sant Cugat, però he rigut molt amb aquestes històries viscudes amb ulls de nen. Escolta, tu creus que la teva mare podria trobar una manera per a que la gent de Lleida no es pugués treure la mascareta?!

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Montserrat!
      Doncs has de conèixer Sant Cugat! No serà “el meu Santcu”, el que esboso en el post, però en el context actual de ciutats de Catalunya, és verda, bonica, tranquila i agradable.
      Pel que fa a la gent de Lleida… si els hagués “enganxat” la mare jove i plena d’energia, haguèssin acabat tots amb mascareta, per no sentir-la!!!
      Cuidat molt!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *