IMG_4114Disset d’agost. Davant veig un kilòmetre d’asfalt, recte, amb alguna ondulació per tal d’adaptar-se a l’orografia, però amb visibilitat. Línia discontinua. Puc avançar cotxes. No cal. No hi ha cap cotxe. Miro pel retrovisor, veig al darrere una recta tan llarga com la que tinc al davant i tampoc hi ha cap cotxe…

A la dreta roques negres de lava em separen d’unes platges de sorra de desert, daurada, gairebé com or brillant per l’impacte del sol africà. El termòmetre del cotxe marca 38 graus i el rellotge del vehicle indica que són les 11 del matí, i em ve al cap allò de “una hora menos en Canarias!”…

Quan em sembla m’aturo en una petita esplanada situada a l’esquerra de la marxa, en la que aparco el cotxe. Travesso l’asfalt calent, sortejo les roques volcàniques i arribo a la platja en la que zones rocalloses que tanquen una petita badia, s’alternen amb superfícies de sorra fina i brillant. El vent esmorteix la calor. Tant que si no tens cura pots cremar-te ja que la sensació solar sobre la pell queda molt atenuada.

A la platja hi ha un parell de persones i durant tota l’estada, que no sé quantificar, no arriben a aplegar-s’hi més de sis alhora…

Abans de fer el primer bany en aquestes aigües atlàntiques fresques contemplo una bona estona el paisatge. El mar és de color blau, blau. Només té una aparença lleugerament verdosa en zones poc profundes en les que el daurat de la sorra que hi té a sota li canvia el color.

Més enllà dels meus peus hi ha una franja de roca negra, d’un negre intens. A continuació una banda preciosa d’aigües escumoses, d’un blanc platejat resultant de l’espetec final de les onades a la sorra. Tot seguit una zona d’aigua de mar color turquesa i al fons l’oceà blau marí… A dreta i esquerra, a la llunyania, més escuma blanca enlairant-se cap al cel pel xoc de les onades contra les roques que tanquen la petita badia…

Què passa al món? No ho sé… Afortunadament els periodistes també fan vacances i entre els que segueixen escrivint als diaris, alguns substitueixen les seves cròniques o articles sobre l’actualitat per peces poètiques, literàries, filosòfiques -les úniques que llegeixo-… Deu ser que -per contradictori que resulti- tots agraïm una mica d’humanisme, “d’humanitat”.

El meu amic Joan Oliveras m’envia un article preciós d’Ignasi Aragay, publicat al diari “ARA”, titulat “Amb els meus millors desitjos” i comenta:

De fet, enyoro a la premsa escrits plens d’humanitat d’aquesta mena. De deixar-se anar arrossegats per la pendent de la sensibilitat. Em reconforta pensar que encara hi ha espai per a escriure en un diari, més enllà de les visceralitats, les esgrimes pseudo-intel·lectuals, les banalitats dels paparazzis, o les escenificacions superficials del gest de galeria…

De vegades l’home apareix en el pensament més humil, que potser és el més sincerament profund…”.

Aragay durant l’any ha d’escriure sobre altres temes… Llàstima!

Com Antoni Puigvert que quan l’empresa per la que treballa el deixa escriure amb menys exigències comercials, a banda de demostrar -encara més- les seves dots literàries, posa el dit a la nafra dels mals del periodisme, que no són altres que els mals del món globalitzat en el que vivim pensat per treballar, produir, consumir sense temps de pair i sobretot no pensar… Diu Puigverd:

Cal tenir present que la realitat és molt cara de veure. Podria semblar el contrari. Pot semblar que estem saturats d’informació. Però el fet és que els arbres de l’actualitat no ens deixen veure el bosc de la realitat: ens passem el dia veient (i sentint o llegint) imatges d’actualitat; i és aquesta sorollosa actualitat la que ens impedeix de projectar la nostra mirada en perspectiva. El periodisme fabrica essencialment soroll. Fabrica històries sense parar: tota mena d’escàndols, problemes i conflictes, però també distraccions, amenitats, expectatives. Tant les històries tràgiques com les còmiques són Kleenex: històries i embolics destinats a ser substituïts frenèticament per altres històries i altres embolics (…) Mentre el soroll i l’excés predominen, la confusió del nostre món es va fent més i més impenetrable”.

A l’estiu la “màquina mediàtica de producció constant de sang i fetge, iIMG_4152 embolica que fa fort”, esdevé una fera amansida i recupera espais per a l’humanisme. No deixa de ser -en part- un fet comercial. Els lectors també necessiten descansar i fugir uns dies del soroll intentant recuperar certa pau i tranquil·litat i, amb una mica de sort, els més agosarats retrobar-se mínimament amb sí mateixos si la recança del que poden arribar a albirar no els atemoreix. Ja hi haurà temps per tornar al soroll i continuar practicant estils de vida que malgrat sabem perfectament que resulten destructius per a la societat i per al planeta, sembla que per ara no tenen aturador. Per la seva banda, els Media tornaran amb tota la seva agressivitat a contribuir decisivament a fomentar el malviure, fabricant històries i escàndols -com diu en Puigverd- o publicant sense necessitat de contrastar gaire -o no gens-  tot allò que vagi en la línia editorial respectiva i que alimenti els instints més baixos dels ciutadans receptors, en especial l’enveja i l’odi d’uns consumidors sovint massa desconnectats de les seves respectives ànimes, per evitar contaminar-se amb el producte informatiu enverinat… No deixa de ser una forma més de consum salvatge i mancat d’escrúpols.

Afortunadament, sempre hi ha petits espais per a les columnes setmanals -o a l’estiu els articles diaris- d’escriptors i escriptores com Sílvia Soler -entre d’altres, ara em ve ella al cap- que tenen la capacitat d’oferir veritables oasis carregats d’humanitat.

Segueixo a la platja. Faig el primer bany. Durant uns segons, mentre començo a endinsar-me, contemplo el mateix paisatge idíl·lic, però des de la perspectiva diferent que proporciona la posició vertical i la sensació del primer impacte de l’aigua sobre el cos. En un tres i no res veig acostar-se una onada remarcable i l’aprofito per capbussar-me. Nedo mar endins. Costa nedar contracorrent, però travessada l’onada, el balanceig em retorna lleument cap a la costa per, amb el retorn, xuclar-me cap a l’horitzó. No és prudent anar gaire endins… Pot resultar difícil tornar a terra!!!

L’aigua està fresca, però ràpidament el cos s’hi adapta i la sensació és plaent. M’hi quedo com volent fer baixar la temperatura i pretenent conservar així la frescor una  estona al sortir. Normalment s’aconsegueix durant els primers instants, quan mullat t’estires sobre la tovallola, per l’efecte del vent sobre la pell molla. Però aquest sol saharià retorna ràpidament les coses al seu lloc…

Observo un home a la platja que em fa revenir al cap una idea a la que fa temps que li dono voltes, que ni és fruit d’aquests dies de vacances ni dels de l’estiu passat -ve de lluny i l’he pensada molt- i que no és altra que la possibilitat de passar temporades més llargues a Lanzarote quan la jubilació -o fins i tot en els anys previs a la mateixa, si la càrrega i l’organització del treball ho permeten- ho faci viable… Què em direu? Que em vull escapar del soroll? Doncs sí, què voleu que us digui. Fa anys que m’hi entreno -amb resultats variables- a la “selva asfàltica” de Barcelona! En un lloc com aquest ha de ser més fàcil: malgrat fins i tot el soroll ja hagi aconseguit penetrar en el més profund d’un mateix, el silenci de l’entorn facilita aquest retrobament cordial que tothom sembla buscar –només?- durant les vacances.

A l’home que em crida l’atenció a la platja, se’l veu molt tranquil prenent el sol estirat damunt una tovallola. No passa desapercebut. El seu aspecte és singular, sensació que refermo quan es posa dret. És alt, deu tenir entre 70 i 75 anys. El seu cabell completament blanc és llarg, i tirat enrere cau damunt les seves espatlles. Una barba blanca, llarga i espessa li amaga un bon tros de la cara. La mirada és dolça i la té fixada a l’horitzó. Sembla seré, fins i tot feliç -dic jo-. Què passa ara? Projecto els meus somnis? I què? Per l’entorn feréstec i salvatge, es podria pensar en un nàufrag que ja porta un cert temps en una illa perduda, si no fos que el seu banyador, la mateixa tovallola i una motxilleta no semblen precisament sortir d’un naufragi. Un sense sostre? No m’ho sembla. Un boig? Un inadaptat social? Com si la salut mental dels que viuen al mig del soroll de les ciutats del segle XXI fos envejable! Com si estar “perfectament adaptat” a l’estàndard de vida mig de la societat actual no pogués ser segons com preocupant!!!…

Ara neda, ara fa exercicis suaus de tonificació muscular i estiraments. Tot sovint cobreix la meitat inferior del seu cos amb la tovallola i es canvia de banyador, deixant el mullat assecant-se a les roques… Té família? Ha anat sol de vacances? Viu a Lanzarote? És un d’aquells professionals competents -que deia també en Puigverd en una columna aquests dies-, incapaç d’establir vincles de compromís, lleialtat o afecte que s’ha jubilat aquí?

Per un moment tinc la temptació d’adreçar-me a ell i preguntar-li mil coses… Però crec que li pertorbaria alguna cosa, la seva pau o la seva lluita perquè el deixin tranquil…

Comentant el fet amb un amic que em va trucar i que coneix Lanzarote,IMG_1934 em deia que no li semblava fàcil viure-hi. Que aquesta mateixa terra i aquest mateix mar que de vacances, de forma passatgera, poden resultar d’una gran bellesa i tremendament poètics, vivint-hi potser poden esdevenir durs. És cert que en aquest espai insular petit la brutalitat del mar espetegant amb duresa contra unes roques dures, resistents i imponents, pot representar una bona metàfora de l’impacte que pot tenir l’illa en el caràcter, l’ànim i l’ànima de qui no sent d’aquí –potser d’algun nadiu també- triï aquesta terra per acabar els seus dies. Segur que a Saramago li devien haver preguntat sovint. Pel que explica en els seus escrits hi estava bé…

Avui ja és 22 d’agost i com vaig fer l’estiu passat he anat a visitar la casa de José Saramago i la imponent biblioteca de la Fundació Saramago que compta gairebé amb 16.000 volums. Evidentment quan et vénen a visitar a Lanzarote personatges com Vargas Llosa, García Márquez, polítics i primers ministres i una munió d’artistes i intel·lectuals… la situació és peculiar. I això sense tenir en compte -com algú m’ha fet notar encertadament- que més que simplement viure a l’illa, es tractava d’una fusió amb l’entorn per no només desenvolupar una obra literària de Premi Nobel, sinó viure una història d’amor de les de novel.la -precisament- amb la seva -ara vídua- Pilar del Río i també, comptar a l’illa amb la companyia -sembla ser que apreciada- de la germana de Pilar i el seu marit. No, no sembla un exemple a considerar per valorar la possibilitat de viure a Lanzarote. Ara bé, en la visita d’avui -cada vegada que hi vaig aprenc, descobreixo coses i experimento sensacions noves- he obert una obra de Saramago -“El libro de los itinerarios”- on he pogut llegir coses com “nadie puede huir de su destino” o bé “siempre acabamos llegando a donde nos esperan”…

Jo no sé on acabaré anant a parar abans de l’inevitable destí final. Però si m’esperen en aquest maleït món del soroll infernal i en el que -ara sí- la bogeria ha adquirit carta de naturalesa, que no s’hi cansin. Seguiré fent el que pugui per no estar-hi…

Després de comprar tres llibres més del portuguès -els tres últims, l’últim dels quals no va poder completar- a la llibreria de la Fundació, he anat a una de les meves platges preferides d’aquesta illa meravellosa: Playa Quemada. No hi havia ningú. Ni una sola persona. El dia ha estat esplèndid des de tots els punts de vista. També el climatològic. La calor era intensa i he repartit el temps entre les roques negres i la sorra fosca de la platja i el mar que estava prou encalmat. La remor de les onades a prop no es veia interrompuda per cap veu humana, ni tan sols pel soroll del vent, que avui era suau. Bon moment per treure un llibre i llegir una estona. No era un llibre dels òptims per llegir en un dia calorós que t’obliga a interrompre la lectura per remullar-te tot sovint i refrescar-te. Pots perdre el fil. Es tracta del llibre de la filòsofa Marina Garcés, “Filosofia inacabada”.

Algunes apreciacions em semblen impactants. I quan després de llegir-les tanques un moment el llibre -sense perdre el punt-, mires a cada costat i al davant, t’aixeques i acabes voltant sobre tu mateix per no perdre’t ni un detall de la bellesa i la calma d’aquest paratge, l’impacte és encara més gran. Res del que diu -o gairebé- et resulta desconegut, però en el lloc i el moment que explico, t’impulsa encara més a allunyar-te -hi ha moltes maneres de fer-ho- d’un món en procés de destrucció per part dels propis humans. És a dir del -ja no tant lent- procés de suïcidi col·lectiu.

Tenint en compte que molts dels habitants del planeta som del segle XX i els del segle XXI encara no són majors d’edat, tornar a obrir aquest llibre -del que salten granets de sorra d’entre les seves pàgines i pel que veig la coberta és resistent al greix de la crema solar- i llegir el que segueix, comprendreu que impacta especialment. Diu Marina Garcés:

El siglo XX ha sido el siglo de las guerras mundiales, de los exterminios en masa y de la Guerra Fría. Esto es lo que la globalización feliz de los mercados parecía haber superado para siempre. Pero el siglo XX ha sido también el siglo en el que la actividad productiva de la humanidad se ha desbordado a tal escala, que unes pocas décadas empequeñecen toda la historia anterior y las dimensiones del planeta mismo (…) En menos de cien años hemos pasado de un mundo vacío a un mundo lleno, no solo lleno de cada vez más seres humanos, sino lleno de una actividad depredadora que convierte todo lo que toca en recurso o en residuo. Los recursos se agotan y los residuos no dejan de aumentar (…) 2016-08-22-PHOTO-00001752El siglo XX ha utilizado más energía que toda la historia de la humanidad (…) Parece que hemos dejado atrás 12.000 años de relativa estabilidad ecosistémica”.

Proposar el foment d’actituds i comportaments individuals humans, solidaris, compromesos, posats en pràctica en els petits espais de convivència quotidians -llàstima que aquests articles periodístics d’estiu, només siguin “d’estiu”!-, pot semblar rudimentari com a antídot per afrontar aquesta situació tan inhumana protagonitzada per humans. En qualsevol cas intento que sigui la meva. I com que -com ja he dit i escrit mantes vegades- la meva pau interior no la menystinc però no sempre és “a prova de bomba”, no sempre pot mantenir-se a ciutat, allà on “el soroll” sembla no donar més opció que la claudicació o la bogeria, indrets com aquest en els que l’entorn ajuda, són a tenir en compte i no precisament com a somnis només.

No en va, quan entres a la Fundació Saramago, al peu d’una foto de l’escriptor emmarcada en un paisatge volcànic es pot llegir:

“¿Qué buenas estrellas estarán cubriendo los cielos de Lanzarote?”…

Estaria bé que ens hi esperessin. Veurem si hi acabem arribant…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “ESCRIT DES D’UN PAÍS ANOMENAT SILENCI

  1. Present ha dit:

    Com sempre tens l’art d’unir quotidianitat + “reflexions filosófiques vitals” He estat capaç d’imaginar-me allà on descrius malgrat estic treballant a l’agost en una ciutat enbogida… Però et diré que a ciutat també s’hi poden trobar petits “paradisos” a on estar fresquets, llegir i compartir.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Present!
      Ja ho dic, no és impossible trobar la pau a ciutat. Jo m’hi esforço. Però a Lanzarote, no l’has de buscar, ella et troba a tu.
      Els molt virtuosos trascendeixen en qualsevol lloc i corcumpstància. Els que no ho som tant, hem de buscar el silenci exterior per apaivagar el soroll interior…

  2. Josep Maria,
    Subscric el comentari d’en Present: tens l’art d’unir quotidianitat + “reflexions filosòfiques vitals”.
    Per altra banda, m’has fet somiar, un cop més, en un grup de persones il•lustrant models de vida alternatius , qui sap, … potser a Lanzarote?

    1. josepmariavia ha dit:

      Jo crec que l’entorn és important. No hi a dubte que l’essencial per estar bé, és estar en pau amb un mateix. Però fins i tot tenint alta capacitat de ser feliç en qualsevol lloc -o quasi- i en la major part de situacions, l’entorn en el que vius és determinant. Per a mí, Lanzarote, és un entorn afavoridor del benestar en sentit ampli.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *